acicastello


Dissabte, 18.4.2015 09:00h Parem taula!

Les fraules o maduixes


Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant


   




‘Per l’abril, maduixes mil’, fa la parèmia. Aquests fruits delicats i vermells ja van ser cantats per alguns poetes de l’antiga Roma, on, en arribar la primavera, eren molt estimats. I a casa nostra, més modernament, Josep Carner els va dedicar la poesia ‘Com les maduixes’, publicada el 1906 dins Els fruits saborosos:
 
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
 
Però la realitat actual és molt distinta, els fruits que ens vénen ara ja no són el que eren fa només uns anys, com d’altra banda ha passat amb quasi tot. Els fraulots que podem trobar avui al mercat no tenen res a veure amb les fruites petites que jo agafava de petit a la mata, i encara menys s’assemblen a les de bosc, de difícil comercialització perquè quan arriben a les parades ja estan pansides i han perdut tota la seua gràcia. Les unes i les altres eren abans tan gustoses i perfumades que, per regla general, ens les menjàvem tal com les collíem, i els afegiments els deixàvem per a dies de molta festa, però ara s’han de menjar obligatòriament amb nata, una moda vinguda del nord que té la virtut de fer-les comestibles, perquè soles són completament insípides. Per als qui volien una mica més de varietat el costum era de trossejar-les i d’afegir-hi llet, vi dolç o suc de taronja, com podem veure en la poesia ‘La maduixa catalana’, publicada el 3 de juliol del 1903 en el setmanari L’Esquella de la Torratxa:
 
La maduixa catalana
es tan viva de color,
que es alhora rubí y grana
per sa encesa vermellor.
 
Si es grabada de verola
guarda en cambi lo gust fí
y si encisa quan va sola,
es arrop ab llet ó ví.
 
Ab la rica Malvasía
ella es reyna del menjar.
¡Ni la mel que l’Himet cría
s’hi podría comparar!
 
Quan ab llet està amanida
la maduixa no té preu
y lluheix així vestida
com la sanch sobre la neu.
 
De brasset ab la taronja
es mellor que l’hydromel
y en la boca, suau, s’esponja
refrescada dintre’l gel.
 
Tan humil com encisera
nada al bosch ó be en jardíns
es la rica maduixera
mes buscada que’ls rubíns.
 
Quan sos grans ella desgrana
fa un rosari de color
que es alhora rubí y grana
per sa encesa vermellor!
 

I els qui les volien més dolces, simplement les ensucraven, que és com se les va menjar el baró de Maldà el 29 d’abril del 1794, segons escrigué en el Calaix de sastre:
 
Después ha seguit lo plat de faves tendres, amb un poc de botifarra i cansalada; son poquet de platillo ab pèsols, i, per extraordinari, maduixes per postres i ab tota la candidès del sucre era casi un delicat almívar i com més sucre, millor era lo gust de les maduixes; i un traguet de vi a l’últim.
 
Les de Vic devien ser estimades i les esmenta el 25 de maig del 1811, en la mateixa obra:
 
En lo berenar de la tarda, a més de la llet i ous i xocolate quins i quines n’han volgut pendre ab suca de secalls, s’ha anyadit una plata de maduixes duta de Vic, ensucrant-les bé, sent est lo millor refresc a la sang en la primavera, començant-se a sentir la calor, com ja en est dia. Algunes d’estes plates de maduixes ab sucre ne pendríem de bona gana tot sovint, de Vic, en esmorzars, dinars i berenars.
 
D’hort o de bosc, abans hi havia costum de vendre-les pel carrer, segons que podem llegir en la poesia de Vicent M. Carceller ‘La fresera’, molt coenta, que va ser publicada el 16 de maig del 1914 en la secció ‘Tipos populars’ del setmanari La Traca:
 
Així que ve del añ la Primavera
y de verdenca alfombra s’engalana
la suchestiva vega valensiana
de totes les del mon, hui la primera.
Així que’l gafarró y la cagarnera
fabriquen son niuet de ór y grana
y en punta de matí canten diana
se veu per los carrers a la fresera.
Sól ser llauradoreta, y arriscá;
téndra, com los capolls del mes d’Abril;
ulls negres d’agarena, y pell tostá.
D’airós tipet, acaminar chentil
y hortolaneta pura y ben plantá
que conta en sa careta grasies mil.
 
Per part catalana en tenim una de satírica que amb el títol de ‘La maduxaire’ aparegué en el setmanari Papitu del 18 de març de 1919:
 
Quan ja somriu la primavera
cada matí baixo a ciutat
amb els cistells plens de maduixes
i les balances sota el braç.
 
La flor del bosc és lo que porto,
de tot Moncada lo mellor;
mireu que maca, que vermella
i que sencera la tinc jo.
 
La gent bromista i malpensada
diu que fem trampa quan pesem,
jo no he fet mai semblants tramoies,
ja hi podeu tots pujar de peus.
 
Car les balances que jo porto
com es pot veure van molt bé,
i facin el favor de dir-me
si a tos vostès no els faig el pes.
 
Amb els cistells aquest migdía
jo atravessava el Pla del Os,
quan un camàlic propassant-se
m’ha pessigat, el molt talòs.
 
Jo li volia dâ una bufa,
per demostrar-li que ha faltat,
prô com que vaig tan carregada
no li he pogut pas demostrar.
 
Ahî un senyô anava seguint-me
pel carrer Ample i em va dir
que era l’olor de les maduixes,
l’únic motiu de que em seguís.
 
I al sê a la Rambla s’acostava
ja tant amb mi aquell carrincló
que jo vaig dir-li: —Apa, enretiris,
no veu que apreta la calô?
 
M’ha dit un noi que deu fer versos
perque els cabells porta molt llargs:
—D’aquesta fruita regalada
gaudir voldría sens descans.
 
I jo he respost: —Ep, mestre, alto!
de regalada no en té res,
doncs les maduixes que jo porto
no les regalo, que les venc.
 
Si una senyora escarrancida
que per barret porta un tortell
em regateja massa estona
li dic, tancant l’establiment:
 
—No sé què hi veu, mitja senyora!
A trenta i cinc i fes bon pes!
I si li sembla a domicili
en carretel·la les duré!
 
Aquest matí al carrer del Carme
un taberner que es diu Bernat,
per una lliura de maduixes
tots els cistells m’ha remenat.
 
Fins que li he dit, enfurismada:
Arriba, arriba, prou grapeig,
que si em toqueu tant la maduixa
em deixareu feta un safreig!
 
En Costums i creences, Joan Amades parla d’aquestes venedores:
 
La maduixaire. Rarament en va una de sola. Porten les maduixes en uns cistells cilíndrics lleugerament cònics, molt alts i estrets. Els porten lligats a la cintura i un o dos més a les mans. Venen les maduixes a pes i, segons la veu popular, el fan tan escàs com poden. Les posen en paperines de paper gruixidíssim que pesa tant com les maduixes. Tenen fama de ser molt eixerides.
 

Les protagonistes del quadre de costums Qui... compra maduixes?, del barceloní Emili Vilanova (1840-1905) son un parell de maduixaires, que no paren de barallar-se amb tot el veïnat:
 
—Què em dóna ara?
—No n’ha demanat una lliura?, doncs aquí la té. Faci-les visurar per qui vulgui.
—No hi estic, per mi no hi ha el pes.
—Ei, ei, no remeni les maduixes; que es pensa que és xanguet? Se’n fa catorze quartos, ara ja les té al plat.
—Torni-les al cistell, no fan per mi.
—Nosaltres no quitem res a ningú. Faci’n una truita, que estalviarà el sucre. Bé, sí que les feríem netes, les ganàncies! Un cop pesada la maduixa ja no hi torna, al cistell; encara que s’hi posés l’Audiència.
—Si sempre una lliura m’arriba al fistonet del plat...
—D’a on surt ara amb lo fistonet! Les hi deuen pesar malament, senyora; l’enganyen, que n’hi donen de més.
 
I les pageses anaven a vendre-les al mercat, com podem veure en una cançoneta que copie del llibre de Joan Moreira Del folklore tortosí (1934):
 
Una jove pageiseta
anava per un barranc,
portava una panereta
tapadeta en lo bancal.
—Li pregunto si son móres
aixó que porta tapat:
—No sinyó, que son maduixes
per anâ a vendre al mercat.
 
Però els qui teníem la sort de tenir un hort ens les menjàvem acabades de collir, a peu de mata, que és com més bones estaven. Hi ha una cançoneta del Baix Cinca que fa així:
 
Marieta, si vols vindre
a l’hort a collir maduixes,
mentre tu les colliràs
jo te tocaré les cuixes.
 

A València hi havia el costum, el dia de la patrona de la ciutat (la Mare de Déu dels Desemparats), d’anar a menjar-ne a l’Hort del Santíssim, al costat de l’Albereda, tal com ho conta Francesc Palanca i Roca en la poesia ‘Les freses y el mes de maig’, publicada dins Lo romancer Valenciá (1888); en donarem una part:
 
¡Correu, digau que la espere,
Qu’el sol comença á asomar,
Y en los jardins del Santísim,
Ahon jo vullch durla vorá
Cent parelles amoroses,
Totes á gust disfrutant,
Entre cenadors ombrius,
Tapits de ramage gran,
Amors entre flors y freses,
Valent més que tot cuant hiá!
¡Ahón voreu res, si b’es mira,
Que se puga comparar
Al efecte prodijós
D’aqueixos moments d’encant!...
—Uns van de matí al Santísim,
Els altres de vesprada van,
Pues no se sap francament
Si es millor, en veritat,
Anar de matí en la fresca
O cuant va el sol abaixant...
¡Qu’en unes y en altres hores
No se sap lo que més val!...
Molt més en lo dia clásich
D’anar la fresa á menjar:
El de la Verje, Patrona,
Mare dels Desamparats.
Panadetes calentetes
O cocotets van portant
Plens de pimentó y tonyina,
Molles de llús y algo de all...
Tan riques y tan sabroses...
Qu’el olor sols, es capás
De ferli obrir l’apetit
Al Pardal de Sant Juan.
Tot asó, unit als pinyons
Y á la pasta, qu’es desfá
Per lo fina y oliosa
Entre llengua y paladar,
Resulta un mos deliciós
Com vajes traguijolant.
Salchichó tendre y después
Les freses com á remát,
En sucre, taronja ó vi,
Segons lo que més agrá.
 
En el número del 5 de maig de 1917 del setmanari La Traca també van fer una poesia sobre l’esmentat costum: portava per títol ‘A don Cristóbal Galán, dueño del Huerto del Santísimo’:
 
Señor don Tófol Galán:
vollgudo amigo del alma:
m’alegraré que al resibo
d’este naipe, vulgo carta,
s’halle ostet bien de salut
la noestra güena a Dios grasias.
L’ogeto de la presiente,
es desirle com Deu mana
los deseyos que tenemos
tots els qu’ascribim La Traca,
d’haser un armosarito
en el Huerto de su casa
y mencharse un plat de fresa
con vino dulse y naranca.
¿S’acoerda ostet de otros tiempos
coando íbamos con la Nasia
y a la sombra dels abritos
de fresa omplíem la pancha?
¿S’acoerda ostet de las joergas
con manubrios y guitarras?
¿S’acoerda ostet de los bailes?
¿S’acoerda de las charangas?
¿S’acoerda ostet de las bufas
que prenimos en su casa?
Poes bien, apresiable Tófol,
los chicones de La Traca
abedesiendo el deseyo
de la compañera Nasia,
quieren ferli una visita
un día d’esta semana
con l’ogeto de acabarse
la fresa qu’hay en su casa
y péndrer un cañamón
aixina anda a micha cama.
¡Cuasi rés desfrutaremos
con tan castiso programa!
Será cósa d’alquilar
un carret o una tartana
por si acaso mos bufamos
que mos puerte a tots a casa.
La verdat es que su huerto
se pót dir qu’es l’antesala
del seleste Paraiso
ahón se crió la mansana
que va rosegar Adan
coando la fam li apretaba.
Allí tiene ustet de todo:
plátanos, fresas, narancas,
figas, datiles, sireras,
y flores de todas marcas.
Hay pista para patín
para tennis, foot-ball y atras
diversiones aligantes
propias de chent distocrática.
Aloego hay senaores
cubiertos con flor de malva
chiripiga y matapusa
donde las parejas varias
se menchan los condimentos
entre arrullos y gansadas
Además allí se mencha
de una manera barata
y sobre todo muy bien
poes la fresa de su casa
no l’hay en lo mondo entero
dende París a Picaña.
De manera que ya hu sabe,
los traqueros de La Traca,
quieren ferli una vesita
un día d’esta semana;
conque prepare si quiere
tres paneras de patacas,
seis borregos, dies pollastres,
tres cuiros de ví de Aldaya
quinze lliuras de marlusa,
y de fresas una saria.
Por si dimpués de tóo esto
aun se quedarem en gana,
tenga preparao un tito
dos terneras astofadas
un sierdo a la vinagreta
y uns rastres de botifarras.
Aspresiones a su esposa,
a Tofolito y Amanda,
muchos besos a Amandín
qu’es la reina de la casa.
A sus dos hermosas higas,
que se conserven tan guapas,
muchos besos al gosito
y un cariñito a la gata
y osté resiba el afecto de
Los chicos de La Traca.
 
A mitjan segle xx, desaparegut el costum, Teodor Llorente i Falcó en va parlar en un dels articles que publicava en el diari Las Provincias i que portava per títol ‘Las fresas del Jardín del Santísimo’:
 
Un dels encants del mes de maig a València a l’últim terç del segle passat, tan plàcid i tan valencià, era un esmorzar de fraules en l’aleshores anomenat Jardí del Santíssim, avui molt minvat i pròxim a convertir-se en solars. Aquest jardí es troba situat al costat del castell de la comtessa de Ripalda. Aleshores era un camp extens que es va utilitzar, part d’ell i amb distints noms (Skating-Ring i Skating-Garden), com a sala de patinatge i teatre d’estiu, en el qual es collien flors, i dels seus camps eixien les roses, els clavells, les violetes a milers, per a vendre’ls a la plaça del Mercat o expedir-los a Madrid o Barcelona. Hi havien construït, rústegament, dotze o cartorze pèrgoles, per les quals s’enfilaven les flairoses plantes i en les quals no mancaven els refilets d’alguna cadernera. Aquest era el lloc.
 
En els matins de maig era una delícia seure al voltant de la taula d’una d’aquestes pèrgoles. L’esmorzar era generalment frugal. S’hi reduïa a unes truites de pernil i una plata ben curulla de fraules, ruixades amb xerés o vi de Màlaga.
 
 
Allà la gent no anava a gaudir de les delícies de la taula, sinó a experimentar la dolça sensació d’un esplèndid matí de primavera, entre perfums de flors i riures argentins. Perquè a aquests esmorzars anava sempre unida la joventut, i a més d’un lector d’aquests articles, carregat d’anys, i a més també d’alguna lectora, la present evocació del Jardí del Santíssim els recordarà potser algun idil·li que va ser flor d’un dia, o que, ja més consistent, va tenir per final la vicaria.
 
Aquells agradabilíssims menjars, en temps en què les venedores de fraules, amb els seus cistells, un a cada braç, anaven pregonant pels carrers “Dos quinzets lliura de freses!”, eren d’una modèstia econòmica que en els temps que corren ens deixaria parats. És veritat que tot el luxe del servei es reduïa a una taula de pi coberta d’unes estovalles netes, uns plats de Manises, uns coberts de plata cristolf, com es deia aleshores, i una bona xicota sense afaits i sempre amb el somriure als llavis. La resta ho donava la natura, i, tractant-se de València, és ben sabut que sempre fou pròdiga.
 
Actualment, ja s’han perdut fins les fraules, subtituïdes pels fraulots de Virgínia, sense aroma ni sabor. A Occitània, però, han tingut més sort (i una mica més de seny) i al costat dels fraulots es continuen conreant les varietats autòctones; les més conegudes son la garrigueta, la mara del bòsc, la carlòta, l’annabèla, la bèla bordalesa, l’elsanta, la roja requista, la raurica, la darselect, la giant, la selva i la saniés (aquesta darrera és pròpia de Sant Geniés, a l’Alt Llenguadoc). Les fragas o majofas (o majossas) es mengen de la mateixes maneres que per ací: amb sucre, amb lach, amb vin, amb chuc d’iranja i amb crèma; al Perigord hi ha qui les ruixa amb ratafia i a la Gascunya amb aiguardent. En tots els casos, ací i allà, cal sempre afegir-hi una mica de sucre, si no és que ens agraden amb vi dolç. Finalment direm que, per terres valencianes, les conreades ecològicament són les que més s’assemblen a les d’abans.


Lectures 3086 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Opinions

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

Editorial

La participació en acicastello

Des de l’inici de la publicació acicastello, hem tingut molt clar que era un projecte obert a tot tipus d’entitats, associacions, col·lectius, societats, veins, castelloneres, castelloners etc. Llegir més

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter