acicastello


La Veu PV

Diumenge, 5.4.2015 13:15h

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)
carregant Carregant





Etiquetes
Música
Quin xiquet quan comença la singladura amb el seu instrument, de tradició clàssica, no ha tingut un referent en el senyor de l’esmòquing dels Concerts de la 2? Tothom. Qui afirme el contrari, menteix. Després, a mesura que la vida social, educativa i musical continua, en paral•lel i amb trots els entrebancs, dificultats horàries, formatives i socials que implica estudiar música de manera reglada i educació obligatòria, a poc a poc el referent es perfila: el solista alemany tal, o el pianista rus aquell, la violinista britànica... Pocs, o ningú té com a referent el pedagog musical. Potser, albirant la decisió de fer endavant en els estudis superiors algú té especial estima per un professor, qui alhora és un brillant instrumentista, o un virtuós.

Avui ser professors de música en educació obligatòria, primària o secundaria, encara és a bastament un fracàs en el projecte formatiu i laboral, una alternativa de recambra. Prova d’això són els aspirants a les places que s’oferten per cursar l’especialitat d’instrumentista i quants l’especialitat de pedagogia.

L’educació, la musical també, necessita pedagogs innovadors que donen resposta, facen reals les paraules màgiques de currículums i decrets. Si no, continuarem sent súbdits mediocres i virtuosos en la nostra especialitat sense capacitat crítica. Que aquesta direccionalitat metodològica s’estiga treballant i plantejant des de l’educació musical, als instituts, és un triomf social i que caldria reclamar per a totes les matèries curriculars.

Un lluitador, un cercador de respostes, un estimulador creatiu, encara amb tarannà de gladiador pedagògic, és el professor Adolf Murrillo Ribes, doctor en Educació per la UJI de Castelló, Llicenciat en música pel Conservatori Superior de Barcelona, tècnic superior en Animació Sociocultural, especialista universitari en música electrònica i vídeocreació per la UPV..., un ampli currículum acadèmic per a dedicar-se a fer de professor de música a l’IES Arabista Ribera de Carcaixent i professor del Màster de música de la UPV. Ha rebut diversos premis pedagògics, és responsable investigador i pedagògic del projecte SoundCool, autor de l’assaig “Diari d’una NO proposta” amb el qual guanyà el Baldiri Reixac 2013, membre del consell de direcció d’Eufonia de l’editorial Graó, a més de ponent, creador..., i músic.

Sixto Ferrero / Carcaixent

-Què et consideres professor, compositor/músic o inventor/creador...?
Evidentment em considere músic, perquè eixa és la meua formació. Ara, si ho mirem des del punt de vista acadèmic, des de la meua formació de conservatori, doncs he hagut de desaprendre moltes coses per a poder situar-me en un context com en el que estic, tot i que sí hi ha altres coses que m’han servit. Per exemple, eixa passió per fer les coses, eixa manera de treballar en grup, vull dir eixa camaraderia intente traslladar-la a l’aula: fer grup a l’aula. Però, ara bé, el model amb què vaig estudiar té poques coses que servisquen. Realment no sabia ben bé cap a on anava, però, sí tenia molt clar cap a on no havia d’anar. Aleshores,..., sóc una mena de creador, estic convençut que cal ser-ho, i no només en música. Totes les assignatures haurien d’estar plantejades així, perquè és el model que rep l’alumne. Si l’alumne rep que estàs creant amb ell i alhora et veu que, com que no ho saps tot, posats en l’embolic de crear, tu també has d’estudiar, has de provar i millorar coses i cada procés creatiu implica investigació... Per tant, sóc músic i creador o inventor.

-Arvo Pärt o Helmut Lachenmann?

M’agrada Pärt, però, per la feina que fem a classe i la línia de la música concreta, o la música feta com a un laboratori, que cal afegir, és el concepte que tinc d’una aula: ha de ser un laboratori..., m’hauria de quedar també amb Lachenmann.

-Què és la música?
Un concepte canviant que s’adapta a les èpoques, tot i que és l’art del so. A partir d’ací, cada època ha tingut la seua manera d’adaptar-lo, transformar-lo, ordenar-lo, començar amb un material o un altre, prendre un posicionament filosòfic,... però, per damunt de tot està el so. Que d’altra banda, és l’única cosa universal. Totes les cultures tenen so, ara, la manera d’organitzar-ho és tan peculiar com cada cultura, la qual té les seues maneres i pensaments i així estructura la seua música de manera determinada, i això, no és universal. De vegades això ens causa problemes amb l’educació musical, perquè creiem que la nostra forma val per a tot, ho veiem com una piràmide on nosaltres hem arribat al màxim i els altres s’han quedat en els estrats inferiors. I no és així, nosaltres tenim la nostra forma d’organitzar-ho, la qual ha de tindre el mateix respecte que altre tipus de músiques.

-Què consideres música?
Qualsevol cosa feta amb passió i amb consciència. Això implica voler transmetre quelcom, emocionar, comunicar. Per això hi ha tantes maneres de fer-ho. No entenc la mentida, és a dir, aquells que intenten jugar amb coses que no arriben a controlar i perquè el mercat marca una tendència entren en ell d’una forma completament interessada. Quan una persona es posa dalt d’un escenari i intenta comunicar i mostrar bellesa, a partir d’eixe orde que fa amb el so, ho considere música.

-Amb quina estètica musical et defineixes?
No tinc cap estètica. Depèn d’allò que estiga treballant hi ha estètiques que s’adapten millor, m’ofereixen una explicació més clara del que estic fent. A més, sovint tinc la sensació que certes mirades que es tenen sobre la música desvirtuen allò que realment va ser (la música). Cal viure el moment de les músiques, i a més cal entendre que la música no és només dels que han estudiat música, sinó de tots. Ara bé, això no trau que per dominar tècnicament un instrument o fer coses dificultoses calga un estudi, una dedicació.
 
Adolf Murillo. Preparant el taller “Escuela de educación disruptiva” a la Fundación Telefónica (Madrid)

-M’agrada eixa idea: “la música no és només dels que han estudiat música sinó de tots”. Sembla que això s’ha perdut progressivament?
Crec que el pas més bèstia, pel que fa a recuperar la música per part de la societat, es pot fer ara. La democratització de l’art s’ha fet gràcies a la tecnologia, la qual ha propiciat que la gent es puga apoderar de l’art. El problema és que queda molta gent amagada, que és impermeable a aquest procés, però per les xarxes veus coses que són genials. La impremta ja va fer aquesta feina, tot aquell moviment de difusió, a partir de l’adquisició de partitures, aleshores ja no era només al palau o monestir on es conservava això i, per tant la música, es va escampar. En el Romanticisme, amb el piano, va passar una cosa semblant, però, avui és amb un ordinador. Qualsevol qui tinga un ordinador i quatre coses més pot fer música, sense pertànyer a cap elit..., eixe moviment és molt més potent que tots els anteriors. No recorde qui deia que: “avui un ordinador és com un piano al saló”. Això, lliga molt bé amb el concepte de la tecnologia que no és un piano. Tenim la tecnologia davant i l’hem d’acceptar. Potser el rebuig ve condicionat pel fet de prémer un botó i que sone tot. Sí, però, hi ha un procés darrere que no es veu.

-No tens la percepció que la gent conservadora se sent identificada amb una programació musical concreta i la gent més progressista amb altre tipus?
Eixa percepció clar que es té. Allò que és més radical, més experimental sempre ha estat lligat a gent més progressista, intel•lectuals d’esquerres, amb excepcions. I després altre tipus de música programàtiques, que s’associa a un pensament de dretes. Però això també seria extrapolar que tots els de dretes pensen igual, o els d’esquerres... Hem de considerar que hi ha tal quantitat de matisos, i més quan estem parlant d’allò humà, que em costa creure que tots pensen igual. El problema és que es programa malament. Es fa al gust d’un individu. Els programadors haurien d’aprendre, obrir el debat, buscar un equilibri i deixar als artistes exposar. En definitiva, l’art ha de fer pensar a uns i a altres, dretes i esquerres.

-Quan un programador, per exemple d’una administració local, posa com a condició per contractar un conjunt que no poden tocar música del segle XX, només clàssics (del XVIII i XIX), què està fallant?
Això està passant perquè falla l’escola. Quina és l’educació que hem rebut nosaltres? Ens han perseverat que amb “tot allò estrany”: compte! No ens han educat en allò estrany. Per què un so ha de ser més estrany que un altre? Hi ha estudis que demostren que la dissonància i la consonància és una qüestió d’enculturació, és a dir, que no hi ha una associació entre una consonància amb una cosa positiva i una dissonància amb una negativa. Tot és qüestió de cultura, i si en l’escola tot allò que s’ha tocat és bàsicament tonal amb uns instruments que es generen en l’orquestra, sort que hi ha gent que va més enllà i trenca amb això, la resta realment no té culpa, perquè ha estat cosa d’una mala culturització. Per a poder programar, el programador ha hagut d’estar ben educat en la diversitat, però, després hi ha un treball d’escola que cal fer, per tal que la gent puga escoltar Mozart i gaudir, i escoltar allò més experimental que s’estiga fent i gaudir d’això també. O, simplement dir no m’agrada, fer mitja volta i en pau.

-Quines pràctiques dels músics cal canviar perquè són perjudicials per a ells?
La primera és pensar que allò que hem estudiat és l’únic realment vàlid, o que no hi ha res més enllà, simplement el domini d’un instrument. Pensar que no cal llegir i aconseguir una cultura àmplia, que et permetrà ser millor músic, però, compte que no tot ha de ser de música,..., això és una mancança que continuem tenint. Altra cosa és que cal moltíssima investigació, respecte a altres països que van per davant en tantíssimes coses. I després, una cosa que passa ací a València, és la diferenciació entre el músic pràctic i el músic teòric. A mi hi ha hagut gent que no m’ha considerat músic professional, allò que diuen: viure de la música, perquè no toque en una orquestra o una banda, cosa que no entenc, perquè jo parle de música tots els dies, i em considere un professional de la música. Sovint fa que només hi ha un camí, la del músic instrumentista i si no, doncs et queda Secundària. Aquest tipus de pensament, no de tots però, molta gent que fa el Màster en Educació Secundària Obligatòria ho veia un poc així, anar a fer el màster perquè s’ha d’anar. Amb aquest tipus de pensament no es pot anar, cal enriquir-se molt i després cadascú que trie si vol tocar ací o donar allò, però això no trau que cal tocar bé i parlar millor, perquè així podré explicar el que estic fent, per què ho faig,... No caure en la trampa que el músic és una mena de divinitat, o almenys, pròxima als Déus.

-La societat, com a públic, consumidors de música, pot exigir eixa diversitat, té dret a fer-ho?
Clar que té el dret, el que passa és que per a exigir, tornem, s’ha de tindre formació i tindre criteri. Quin és el criteri que se’ns ven, des d’on es bombeja la informació...? els mass media, per exemple? Això és el que val, els programes que tenim...? La gent consumeix el que vol. Sí, però hi ha gent molt intel•ligent que ens diu que això no és bo, i la televisió hauria d’oferir també altre tipus de coses en horaris prudencials. Sabem que no anem bé amb el que ens ofereixen els mass media, perquè ens ho adverteix gent ben preparada, però fa que al final són coses de diners. Des de l’escola cal frenar-ho això, com es puga, explicant-ho, fent reflexionar els alumnes, almenys donar eines per tal que cadascú tinga independència i criteri per a poder jutjar-ho o adonar-nos-es que rere això hi ha una promoció consumista interessada, perquè al final ens estem perdent un munt de propostes que es donen a altres nivells, capes..., quasi invisibles. Tots naixem músics, el que passa és que després ens amacen amb una visió de la música.

-Per què no hi ha més música dins la universitat pública valenciana?
Em sembla que és una guerra entre departaments. És a dir, mirar cap endins i no cap a fora. Sintetitzant, miren cap endins i no veuen que hi ha un col•lectiu que està reclamant tindre la música en la universitat pública i acaba oferint-se en la universitat privada.
 

 
-Podríem dir que, la UV té el reproductor per difondre la música, la que a ells els agrada, però no tenen el creador, és a dir, no volen procurar-se o assumir l’educació musical des de dins?
Supose que la finalitat que té això és difondre la música i la pràctica entre aquells alumnes de la universitat que són també músics, però quina música? Tota la gent que està dins de la universitat i que fa música, la fa dins de l’estil de música que la institució promou majoritàriament? Quanta gent hi haurà que no veiem i que està fent música amb un ordinador, que treballen com a DJ, videocreadors,... quanta gent no té l’oportunitat de mostrar-ho...? Al final des de la universitat es reforça el que ja hi ha: orquestra simfònica, repertori simfònic, cursos sobre l’instrument, és a dir coses que al conservatori ja es fan. Per això caldria un plus de diferenciació, perquè no tenen la pressió que pot tindre un conservatori.

-Quina utilitat (pràctica) té el “Màster en professors d’educació secundària”? Per a què serveix?
En principi corregia les mancances que tenia l’antic CAP, perquè allò va ser un desgavell. El màster es va vincular a gent que tenia experiència en secundària, es va obrir un poc perquè poguérem entrar gent que veníem de saber el que era la realitat (de les aules), amb la qual cosa sembla es va hibridar un poc amb la gent que ja estava (en el CAP), tot i que s’hauria d’haver aportat més informació sobre les experiències que s’estaven fent, perquè hi havia gent que no havia tingut mai cap contacte amb les aules de secundària i és molt difícil parlar des d’una experiència de laboratori, des del despatx. Altra crítica que ens arriba és la qüestió del temps, més temps (de durada) per al final fer el mateix? En eixe sentit s’estan duent a terme investigacions per millorar-ho. I altra qüestió és amb quina mentalitat arriba la gent al màster? Hi ha dos grups clars: els que es mostren oberts i veuen que hi ha quelcom més enllà i que tenen certa responsabilitat per fer coses; i els que diuen: conta’m el que vulgues que jo el que vull és aconseguir el títol i quan isquen oposicions poder presentar-me, i si no puc, provaré amb altra cosa.

-El professor es forma al llarg dels anys i l’experiència de l’aula, però, acredita o assegura professors el màster, o és un tràmit administratiu?
Acreditar sí. Ara, si penses que fent un màster així u eixirà fet un figurí està molt equivocat, és més, crec que la funció que haurien de tindre els màsters és fer que u es faça voltes tot el dia. Eixa és la feina que vaig intentar fer i va estar bastant incompresa. El que has de fer és preguntar-te contínuament què és el que passarà, com et prepararàs i plantejar-te com vas al màster. Trobes molta gent amb problemes, perquè no s’han preguntat com estan ells i què és el que hi ha al màster de professors. És impossible ensenyar a algú com ha de fer les seues classes, perquè això és experiència de cadascú, allò que pots i deus fer és marcar coses, pautes, camins, fer reflexions potents sobre com està funcionant el món, també educatiu, i a partir d’ací cadascú que es munte la seua història. El problema és que moltes vegades la gent vol copiar el que un altre ja fa, perquè sovint quan una persona t’impacta amb alguna cosa, un mètode, penses que t’agradaria fer-ho.... cal tindre clar que mai podràs fer-ho igual, és més, cal buscar la teua manera (personal) de fer coses semblants a aquella, o en la seua línia, però no podem ser calcs i repeticions de professors. És com buscar l’estil. Que realment és la part més complicada.

-Com creus que ho percep l’alumne del màster o què significa per a ell: és un tràmit, un paper, un requeriment per a opositar o té un recorregut formatiu i acadèmic?
Hi ha gent que li descobreixes certes coses i hi ha gent que creu que amb el que li estàs dient li estàs venent la moto.

-Pots quantificar-ho?
Potser un cinquanta per cent ho té clar i l’altra meitat que veu un camí, una porta i pensa que ser professor, docent, dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic. Són gent que es troba a gust, veu que pot fer coses, realitzar-se com a músic sense necessàriament tocar la trompeta o el fagot, és a dir, que la música va més enllà del meu instrument. La meua classe buscava el debat, la reflexió i sacsejar. Fins i tot no plantejava exàmens i això portava enrenou, perquè hi ha molta gent que no vol exàmens, però, ai! sinó li'n fas. El reclama. Si no faig en secundària certes coses, com ho anava a fer a la facultat? Havia de ser ètic. Si sacsege els xiquets, a altre nivell, no crec que gent amb carreres superiors acabades..., si cal pegar-los una garrotada es pega, tranquil•lament. Això sí, des de l’estima (somriu). Totes les hòsties que m’he pegat jo no vull que se les peguen els altres, però reconec que hi ha certa gent..., he vist coses fortes.
 
Concert al Teatre de la UPV. Grup  d'alumnat "ExperimentArts"
 
-Què és SoundCool?
Férem un estudi del currículum, de les tendències, cap a on anava la pedagogia i vam veure un buit molt gran. En el currículum la paraula creativitat apareix per tots els llocs, en els informes de la UNESCO: creativitat, creativitat... Però per  l’experiència i la informació que et ve, t’adones que allò que és purament creació no es donava, quan allò que vertebra tot el currículum és la creació. Perquè si crees has d’escoltar, has d’interpretar, hi ha connexió amb la història, hi ha interconnexió grupal que et porta a treballar en grups, col•lectivament i col•laborativament. Després vaig fer el Diploma en música electrònica i vaig conèixer Jorge Sastre, el director del projecte d’investigació, i després de lligar la meua pròpia experiència i la d’altra gent, vaig plantejar fer el projecte conjuntament. Allò important és que a Jorge Sastre no li vaig haver d’explicar res en forma d’ona, perquè en la mateixa persona tenia un enginyer en telecomunicacions, pianista i compositor, és a dir que entenia perfectament allò que li plantejava: hi ha una necessitat, cal transformar açò, les tendències d’altres disciplines com les arts plàstiques i de la mateixa educació s’estan movent en altra direcció a la que tenim, el moviment contemporani... En música nosaltres no hem viscut una revolució així. Aleshores una manera podia ser el SoundCool, implementat amb instrumental Orff o crear un instrumental nou amb la idea que l’alumnat cree la seua pròpia música. A l’aula podem parlar de com prepararem el que crearem, fem grups més reduïts per tal de treballar per parts la peça.

-Han de preparar una partitura, un guió...?
Sí, clar. Per exemple ara estem fent una partitura sobre un text d’Estellés: Propietats de la pena. Hem començat per fer una deconstrucció poètica i electrònica, jugant amb els textos, posant coses d’electrònica. Però el cas era pegar-li la volta i carregar-se les classes de música teòriques dels instituts de manera que siga una cosa molt més pràctica i que aquesta pràctica genere teoria.
 
 Exemple de partitura gràfica, elaborada pels alumnesde l'IES Arabista Ribera de Carcaixent
 
-Quin paper jugà la UPV en el desenvolupament de SoundCool?
És la institució que avala el projecte i la que posà el finançament. A més, cal destacar el principi altruista de la UPV i dels investigadors que estem treballant, que no volen fer negoci amb això. De fet el primer article del projecte indica que és una contribució a la societat per tal que puga fer ús d’això. El pressupost de partida foren sis mil euros. Dins està implicada gent d’ací, molt potent, i a més a més el creador d’Audacity, Roger Dannenberg, qui es va interessar pel projecte.

-Heu rebut algun suport de la Conselleria d’Educació?
De moment no. Jorge i jo vam fer a Conselleria una presentació del projecte que estava adreçada a la comunitat docent i músics, però va ser una presentació on hi havia moltes coses de TIC i moltes editorials. Teníem davant dues-centes persones a les quals els vam dir que nosaltres no anàvem a vendre res. Va ser una cosa fora de context,

-Quina acceptació ha tingut SoundCool en el món educatiu, ho empren a altres instituts?
Costa molt, perquè no és el sistema ni les taules que tenim darrere, i perquè la tecnologia no ens aportarà res si el cap que l’ha de controlar no ha fet el canvi. Tampoc hem de pensar que açò (SoundCool) és el millor i la resta s’ha de llançar. Açò el que fa és dur-te a altre tipus de territoris, obri un camp imaginatiu que no hauries treballat d’altra manera. Aleshores, hi ha gent que està molt habituada en unes maneres de fer, tot i que hi ha cert soroll i s’està movent. Sí, hi ha gent que ha començat a provar-ho. Ara, allò que caldria fer-se ja, i que no s’ha fet per qüestions econòmiques, és llançar una plataforma col•laborativa on poder penjar vídeos, compartir idees i materials.
 
 Adolf Murillo. Classe de música a l'IES Arabsita Ribera de Carcaixent
 
–No és un trencament radical amb la metodologia?
Podríem tocar la BSO de Titànic. Obris teclats i pots tocar tonal tot el que vulgues. Aleshores et carregaries un poc el principi pel qual es va fer SoundCool, que era que l’aula de música (de l’institut) es convertira en un laboratori. La música del SXX tiba de la matèria primera: el so, i nosaltres això ho hem perdut, no hem tingut mai eixa sensació de jugar amb ell. Com a trompetista vaig jugar amb ell, després vaig conèixer el piano, les cordes... però hi ha molta gent que està amb el seu so de trompeta, de clarinet... perquè no hem tingut eixa sensació que sí tingué la gent criada en la part salvatge, d’entrar pel so (a la música).

-Alguna vegada t’ha dit un alumne que vol estudiar Mozart, Beethoven, conèixer la tradició...?
No perquè me’ls duc al meu terreny. De col•legues sí ho he sentit dir. La veritat és que eixa etiqueta de “modernillo” em molesta. No crec en la seqüència històrica a l’hora de treballar. Sovint m’han dit que treballe la creació però no la resta, d’acord, i qui segueix la història, ha treballat alguna cosa del XX?, ha passat un segle. Aleshores, tan responsable és eixe amb les seues classes com jo. Què justifica que u es quede clavat a les portes del XX i jo comence del XX cap ací? Altres fins i tot posen en dubte si és música o no ho és el fet de treballar la creació amb música electrònica i/o improvisar. Pots dir si t’agrada o no, però, posar-ho en dubte si és o no música, és atrevit.

-T’ha plantejat mai cap professor que cal estudiar la història de la música i els seus compositors?
No. No és que vulga tindre la raó absoluta, però l’altre model... des de la pròpia experiència, de quina manera s’estudia la història de la música, deslligada de què? De la vivència de la música. Uns que escrivien música així, que tocaven molt bé... i l’alumne diu: “doncs d’acord”. Sempre hi haurà una ànima que dirà: que bonic! Però molts diran: no!

-Quins canvis proposes, o quina metodologia cal per a la música en l’ESO?
Alguns són bastant clars: entendre que l’alumne té capacitat per crear, fer un esforç per intentar aprendre què volen dir, des de la nostra formació ortodoxa, formal, del que estan construint els alumnes. Per exemple, “Niños compositores (4-14 años)”, de Joanna Grove (ed. Graó), afirma que “un dels principals problemes que tenim (els professors de música) és que escoltem com nosaltres creiem que s’ha de fer la música. Per tant no sabem escoltar”. D’altra banda, cal buscar cadascú el seu camí. No voldria ser model de ningú, perquè és una responsabilitat massa gran.

-En una ocasió vas rebutjar la flauta (i l’instumental Orff), com a eina per fer pràctica instrumental a l’aula, com ho substitueixes o què fas per fer aquesta pràctica, tot és fa amb SoundCool?
No és que substituïsca, sinó que afirme que no es pot basar l’educació musical (en ESO) en un instrument. Primer pel cos, el mobiliari..., he vist fer amb una cadira meravelles o amb el propi cos. No voldria que s’entengués com un odi o mal rotllo amb la flauta, perquè em sembla un instrument fantàstic, allò que no potser és tot el dia tocant la flauta. A més, nosaltres, o jo, treballem en secundària, tot i que tampoc acabe d’entendre-ho en primària, i allò que diuen que va bé per la digitació i tal... Tocar una flauta dolça és difícil, o és que no cal tocar bé? Aleshores diuen: és apanyada, barata, arriben bé els dits... però, no hem d’intentar arribar al màxim possible? Tot val, tots desafinats, fent el bèstia...? Crec que no. Per això, a la meua classe un dia passa la flauta, toca i marxa; altre dia toquem amb ampolles, o bidons, altre dia arriba SoundCool i es queda una temporada i altre l’instrumental Orff amb qui provem i toquem.... tot sona i tot són instruments. A més, ¿quantes coses has vist com Mayumana, Stomp, músiques de publicitats...? Hi ha milers de maneres de mirar quelcom i convertir-ho en un instrument. Eixa mirada m’agradaria que la gent la tingués clara, que qualsevol cosa que es puga fer sonar, amb imaginació, es converteix en un instrument preciós.
 
 Alumnes creant
 
-Quina reputació o consideració té ara la música en els instituts per part dels alumnes?
Dependrà del professor. Tot i que és difícil establir una percepció,..., algunes temporades la percepció que he tingut és que s’ha viscut millor, però, encara queda el pòsit eixe que la música no és menys important que altres coses. Hi ha qui té la lliçó ben apresa i et diu que la música és tan important com tot. Després la reforma ha sigut molt bèstia, i si el professor de música ha hagut de treballar, ha hagut de fer-ho deu vegades més, primer per a demostrar que açò no era només per a anar a tocar amb la xarangueta, per això ha hagut de fer altre tipus d’estudi, ampliar el coneixement... i no voler ser més que ningú o fer més soroll que altres, sinó plantejar-se que necessites el mateix respecte que té el de matemàtiques, el de llengua o el de física...., que nosaltres no venim ací a animar a ningú. Eixa visió de folklòric, de vindre a tocar en Nadal, la festa, el músic i fem una xarangueta i animar això... Jo m’he negat sempre a fer-ho. Faig música quan toca fer-la i si és inventada a classe, millor. I tot allò de les maries doncs, la llei que tenim va molt per ací. Si no es veu el potencial que té la música i li foten una espasada, segurament tornarà a hi haure molta gent que pensarà que probablement no serà important. Encara que a València puga recuperar una hora, perquè tenim una altra idiosincràsia o la música ací es veu d’una altra manera, pensant en els companys que estan a altres llocs els han fotut una sabatada increïble. Seria molt egoista pensar: “com que jo estic bé, doncs ells que s’apanyen!”

-Com valores les proves de les oposicions a cossos docents pel que fa a l’especialitat de música?
Està en mans dels tribunals. Es podrien millorar certes coses... per exemple la part en què vas amb el clarinet (per exemple) i en toques cinquanta mil... és una part a la qual li done poca importància, perquè queda la part musical i encara que falles notes es veu. Quan he estat de president de tribunal els ho deia: fixem-nos en la musicalitat. Després hem d’assumir que és gent que ha estat preparant-se unes oposicions i no pot estar al nivell tècnic que voldríem estar tots. D’altra banda, el nivell d’escriptura, com u expressa les coses. Per últim la part didàctica on es demostra eixa desimboltura, com reinventa coses, com les crea, que no simplement repetisca coses com que el currículum ha de ser obert, flexible... tot el que diu el temari. Després quan et planteja la classe és tancada, poc flexible. També una cosa important hauria de ser el bagatge, com es fa a altres països: vostè què ha fet? Per a definir el perfil

-Quina de les proves de les oposicions eliminaries?
Tocar un instrument. Encara que entenc que és una mena de filtre: entre qui és músic i qui no ho és, però, no obstant açò, és la que menys sentit li trobe. Com que sóc trompetista, quan he estat en els tribunals, em cridava més l’atenció el seu repertori, aleshores escoltava gent tocant Tomasi, i penses que ha hagut de dedicar moltes hores per a tocar Tomasi i descuidar altres aspectes més importants. Potser és una persona que ho porta tot controlat, però, per tocar eixe concert cal estar molt en forma i això són hores, si estàs tot el dia tocant hi ha moltes coses que no tindràs temps de fer. És semblant a l’anàlisi, hi ha gent que té facilitat per fer-lo, però, després com ho trasllades això a l’aula? Doncs molts ho deixaven en blanc. I això és la part important, la part pedagògica.

-Per ser músic cal començar a estudiar música tal i com es planteja als conservatoris?
Per fer una música determinada, de repertori, segurament. Però, per a fer música..., a tots els llocs del món hi ha conservatoris? I a més, música com la fem nosaltres o, hi ha més música que no passa per un sistema formal? Hi ha gent autodidacta que fa coses fantàstiques. Ser músic no és passar per un conservatori.
 
 Taller de SoundCool a la Ciutat de les Arts i les Ciències
 
-Ensems o Nits d’Aielo i art?
Em quede més amb Nits d’Aielo i Art. Veig més races dins.

-Per què?
Perquè és més divers. Sense tindre en compte les persones, per les propostes musicals. La part simfònica no està dins dels Nits d’Aielo i Art, perquè probablement seria impossible pagar-ho, i més amb la filosofia que està creat. I després mirant les persones, Barber també aparta un poc allò tardosimfònic, com ho diu ell, ja hi ha altres tipus d’escenaris. I coneixent l’Ensems no crec que es creara pensant en allò en què s’ha convertit darrerament; hauria de ser molt més divers. Per això, Nits d’Aielo i Art arreplega allò que no entra dins d’Ensems.

-Joan Cerveró, exdirector artístic d’Ensems, ho va deixar afirmant que el festival no rebia el suport necessari per part de l’administració, comparteixes eixa justificació?
Ell sabrà. Però, crec que cal estar a les bones i les dolentes, perquè el festival Ensems ha viscut temporades molt bones, pel que fa a dotació econòmica. No sé si era el moment o això comporta altres coses... Si abans tenien més diners i ara en tenen menys... doncs es fa menys festival.

-Què t’ha semblat l’elecció de César Cano com a director artístic d’Ensems?
No el conec absolutament de res. Ara, gent de la qual tinc admiració i conec, i per tant me’n refie, diuen que malament anem. A més, interpretant l’editorial que aparegué quan el nomenaren “farem un festival contemporani molt més clàssic”, i això? No ho entenc, algú m’ho haurà d’explicar, com un festival contemporani potser clàssic?. Allò de “menos tractoradas” també em va caure malament, perquè jo potser a veure un concert de tractors no vaig, però, tinc respecte. Em sembla que dir això, el director d’un festival... què és bo i què no ho és? Com a mínim és arriscat. Quan una persona amb responsabilitat diu eixes coses sabent que pot fotre a un altre... Programa-ho perquè és divers, i després si la gent no va, perquè no té feeling doncs... Cal donar oportunitats i Johansson havia fet concerts de tractors per mig Europa, què vol dir, que mig Europa són bajoques i ací a València ho controlem tot? De vegades hi ha accions que són performatives, per somoure la gent, perquè l’art també serveix per pegar-te la volta.

-Es pot viure de fer música experimental?
Malviuen, treballant en mil coses per poder anar endavant. Però, viure tenint una paga al mes fent música, doncs no, però ells això també ho tenen clar.

-Et preocupa o no, que no s’albire en l’actual oposició cap músic (artista o similar) com a futurible conseller/a d’Educació i Cultura?
Sí, de vegades s’ha dit que hauria de passar algú que tingués una bona experiència en la música o en les arts per tal que després tinga algun tipus de visió. Però, altre tipus de gent, molt noble que potser no sap les coses concretes, però, sap informar-se, perquè ningú sap res, la cosa és que qui siga o estiga disposat a acceptar veus i aprendre del que li diga altra gent. No m’agrada parlar de diners quan es parla d’art, però, mou molts diners. França, crec que mou entre 2’3 i 2’6 del PIB amb la cultura. I potser ara estem en un moment en què la música està millor considerada, perquè la consellera ha estudiat música..., però també alhora em preocupa això, perquè si després entra un altre que no ho ha tingut, potser va tot a fer punyetes, eixe és el joc polític. És a dir, no podem estar a l’expectativa que entre algú que li agrade la música i diga endavant o que no li agrade i diga menys música. No obstant açò, hi ha gent independent, però amb una simpatia per un determinat partit, que en un moment determinat pot fer un bon paper.

-Però, durant vint anys d’oposició, el retret o el debat polític de l’oposició pel que fa a qüestions educatives o culturals mai ha anat més enllà de l’enfrontament legislatiu, perquè són la majoria advocats, no s’ha vist un docent o un artista amb formació i bagatge que debatera, fent oposició, amb coneixement de causa i experiència contrastada, no et preocupa o trobes a faltar un perfil 'futurible' així, com a conseller/a d’Educació, Cultura....?
Són les maneres el que haurem de canviar. Sempre que hi ha hagut una reforma educativa he fet la mateixa pregunta: qui ha fet això? A mi no m’arriba perquè no sóc ningú, ni m’han d’informar amb burofax: hem triat aquest i aquest i a tu no per això o allò. Però jo no sé qui diu més música o menys música, amb quin criteri..., si sabera qui és em podria adreçar a ell. El problema és que ho fan i no saps qui. Està la cara de Wert però, i tothom ens adrecem a ell, quan darrere estarà alta inspecció, assessors... el cas és que hi ha gent molt bona que podria entrar a una confrontació i dir, per què no? Les persones són totes iguals, però idees... algunes són millors que altres, i hi ha gent que té poder per trencar una cosa que creies que era així, encertada. Ací mai no s’arriba. No sabem mai qui és.

-Què li demanaries o exigiries, com a músic i docent, al futur/a conseller/a d’Educació, Cultura i Esports?
Que siga bon escoltador, però, no només de música, de tot. Que tinga la capacitat d’escoltar a tothom. Però, escoltar de veritat, per això cal fer una radiografia de moviments. Que tinga la Santa Gràcia de no passar-se’n amb els assessors i que busque els assessors un poc a l’avantguarda i que s’ho treballen. Per exemple, que ací no tinguem un laboratori d’arts, on puguen hi haure comissionats i que siguen canviants, on es proven coses, tendències..., tens MediaLab i el Matadero a Madrid que són de caire privat, però tens també el MACBA o el Festival Lem fent coses, i ací és tot com si tinguérem vergonya. Tot marginal, i com agraint per deixar-nos fer.


 

Lectures 5438 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Festes 2016

Primers álbums

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

publicitat


Opinions

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

publicitat

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

publicitat


Editorial

La participació en acicastello

Des de l’inici de la publicació acicastello, hem tingut molt clar que era un projecte obert a tot tipus d’entitats, associacions, col·lectius, societats, veins, castelloneres, castelloners etc. Llegir més

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

publicitat


ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

publicitat


ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Oratge

Dades mes a mes

publicitat

Dona Sang

Cada gota compta

ACICASTELLO AMB

La Pilota Valenciana

INFORMACIÓ

d'interès

Més articles

ÀLBUM DE FOTOS

EDA - Presentació nou disc

#castelloparla

Twiter

enllaça'ns

enquestes i debats

Participa

publicitat