En record de Ximo Villar

Ximo

Recordem al nostre amic Ximo amb paraules escrites per ell mateix al juny de 2007, era un xic de la terra, dotat d’exquisida sensibilitat. Tot ell transmetia alegria i li agradava la vida. Trobava un gran plaer en fer xerradetes amb els amics i quan te’l trobaves la conversa sempre era profundament enriquidora, permanentment amb tocs d’una fina ironia que el caracteritzava. La música tenia un sentit molt especial per a ell.

Era profundament tolerant i sempre el respectava, foren quines foren les teues idees. També en això ha estat un exemple en aquest temps.

Hi ha persones que passen per aquest món sense fer massa pols i és per això que només ens adonem de la seua veritable dimensió quan ja no hi són.

És justament el cas d’aquest xicot de Castelló, profundament de la seua terra i el primer en participar a l’hora de dur endavant projectes per a millorar el nostre poble. El seu és un legat important, fet com tot en la seua vida, discretament, de puntetes i sense estridències. 

Ens ha deixat un gran home de Castelló, però la seua memòria serà sens dubte una petjada que perdurarà tant als nostres cors com també en el subconscient col•lectiu d’aquest racó de món que tant va estimar.


 

Solidaritat per Véncer la malaltia

Juny de 2007
No fa massa temps vaig tenir un important empitjorament en la meua salut que em va portar a un ingrés hospitalari, en el qual després de diferents proves em diagnosticaren una malaltia important, un càncer, paraula maldita que hui en dia, no necessàriament hem d’associar a mort, tot i que n’és una paraula que imposa molt.

Durant aquest procés han sigut moltes les persones que s’interessaren pel meu estat de salut, directament o indirectament, amb visites a l’hospital, per telèfon o preguntant als meus familiars i amics. A totes i a tots, en nom meu, de la meua dona i els nostres fills, i de les nostres famílies, us donem les més sinceres gràcies pel vostre interés i pels vostres ànims.

Quan s’està en un procés d’una malaltia important, comences a donar-li més valor a coses que fins aquest moment t’havien passat desapercebudes. Comences  a descobrir els autèntics valors que podem transmetre a través de les paraules, siguen monosíl·labs, bisíl·labs o trisíl·labs (ànim, a per ell, avant, de veritat el veig bé, com va, etc...) i, per mitjà de les accions ( una carícia, un bes a l’aire, una encaixada  de mans, una tancada d’ulluna abraçada, etc...). Paraules i accions que fins aquest moment eren intranscendents  o que per sí mateix i de manera aïllada tenien poc de sentit per la manera de viure el dia  a dia. Però, quan sense llàstima, aquestes paraules i accions s’expressen amb sinceritat, arriben al malalt com solidaritat i complicitat, són  aportacions  valuoses perquè la persona malalta no decaiga, són l’ajuda necessària per continuar la lluita. Aquestes mostres d’afecte són el medicament de reserva miraculós que guardem en bosses invisibles per poder usar-lo en els moments durs de solitud i defalliment. En aquests moments, quan tot es veu de color negre, els vostres medicaments són la nostra millor ajuda, obren en nosaltres el prodigi  salvador per poder seguir endavant.
 

He aprés que dins del procés de la malaltia hi ha uns terminis i s’han de  practicar unes proves per comprovar l’estat d’aquesta i, quina és la resposta del malalt al tractament. La meua primera prova varen ser unes anàlisis que determinaven els marcadors de la malaltia. Encara que els resultats de la prova, indicaren que l’extensió de la malaltia s’havia reduït, per les explicacions de la metgessa i la cara que va fer, vaig comprendre de seguida que no eren tot el positiu que els metges esperaven. Aquest dia em varen posar el tractament i quan vaig arribar a casa  vaig haver de fer ús de les vostres meravelloses bosses plenes d’ ànim i d’afecte que vosaltres m’havíeu fet arribar des del principi de la malaltia.

Un temps desprès ha arribat una segona prova, un TAC. Dimecres 16 de maig, les metgesses m’informaren que els resultats havien sigut molt positius i, que el tumor  s’havia reduït de forma considerable. Estic content i esperançat, i n’estic completament segur que una gran part de la causa d’aquesta milloria la teniu totes i tots els que s’heu solidaritzat  amb mi i la meua família.
 

Sé que aquesta guerra no la tinc guanyada encara, però, amb l’ajuda de les metgesses, la medicina i, sobretot l’altra medicina, la de la solidaritat, l’afecte i l’ànim que m’arriben cada dia de totes i tots, li he presentat a la malaltia unes credencials per  poder-li fer front.

Des d’ací us encoratge a totes i tots, a què sempre que pugueu feu arribar aquesta solidaritat i complicitat, directament o indirectament, perquè de segur que les persones amb malalties importants us ho agrairem de per vida i de tot cor. Moltes gràcies, força i salut per a tothom.

Ximo Villar
juny 2007

Comentaris

Vicente Ventura Castelló de la Ribera
2.
Un altre any sense tu, Ximo. Es dur per tots els que t'estimavem i erem els teus amics de molts anys, i sempre ens tenies acostumats a estar a punt per qualsevol cosa que et necessitarem. Hui només ens queda el teu record i el teu exemple, i cada dia fem ús d'ells per poder seguir orientats dintre del camí correcte.

Per a nosaltres no te n'has anat, Ximo, ni mai ho faràs, que eres part de nosaltres i ens deixares l'empenta per tots els racons que tant estimares i en tota la gent que amb tu compartirem temps i vivències.

Un fort abraç, amic.

Comenta aquest article