acicastello


Sebastià Carratalà

Sebastià Carratalà


Divendres, 6.6.2014 19:30h

La comèdia ininterrompuda


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





Sebastià Carratalà

L’actor, ja ancià, ix a escena un dia més. S’ha passat pràcticament la vida sencera sota els focus; prové d’una llarga nissaga dedicada a la professió, ho ha viscut des que se’n recorda, d’una manera natural. En el fons, això sí, sempre ha interpretat el mateix paper, no n’hauria sabut fer cap altre, però li ha anat bé: la carrera ha estat llarga i l’èxit i l’aplaudiment l’han acompanyat fins gairebé el final. Li agradaria continuar damunt de l’entaulat, tanmateix, davant de la davallada en el nombre d’assistents a les funcions, cal que cedisca el protagonisme a la generació següent –ben coneguda pel públic, no debades debuten així que naixen- si vol que la companyia fundada pels seus avantpassats no desaparega definitivament.

Avui, quan puja el teló, el veiem en un ambient opressiu, asfixiant, fins i tot claustrofòbic. Encaixat, d’una banda, entre objectes de caràcter simbòlic a ambdós laterals que el constrenyen en excés –sembla que de sobte vagen a llençar-se a sobre i a reduir-lo-, i, d’altra banda,  entre el llenç de paret revestida de fusta de darrere i la gran taula de despatx –que ens hi separa, als espectadors de forma dràstica, rotunda, definitiva-, transpira immobilisme de cap a peus. L’espai, pretesament sobri, encara que respon amb més exactitud al qualificatiu de ranci, d’una noblesa caduca, n’accentua el posat solemne, hieràtic, -només trencat per l’escàs i mesurat moviment de les mans-, incrementat, a més, per l’estranya aurèola  que l’envolta, un efecte mitjançant el qual els escenògrafs han volgut donar la sensació que la seua figura irradia llum. Una sèrie de línies verticals i horitzontals estructura el conjunt, força encarcarat, en una mena de quadrícula a fi que cada element ocupe el lloc assignat prèviament, sense cap possibilitat de desplaçament.

Les seues obres han tingut, des dels inicis, decorats similars, més propis d’una altra època. I no perquè al·ludisquen a moments històrics pretèrits, sinó perquè la concepció que ell i la seua troupe tenen del món que pretenen representar pertany al passat. Malgrat aquest desfasament, o potser precisament per això, perquè la por a les transformacions està més arrelada del que podem creure i les seues escenificacions són un signe clar d’immutabilitat, el seu nom ha esdevingut més popular que no caldria suposar. A més, s’ha convertit en una persona poderosa, tot creant aliances i una xarxa d’interessos entre empresaris i institucions vinculats al sector que s’ha estès, gràcies a la seua projecció mediàtica, a tots els àmbits, fins al punt que ha influït i modelat el gust de bona part del públic, una barreja d’una dosi important de nostàlgia d’un esplendor mític i del kitsch més pur. Amb aquest objectiu –la fama s’ha de cultivar-, no han estalviat esforços per aparèixer allà on han albirat que la seua presència tindria repercussió en algun nínxol de mercat, des de noticiaris fins a la premsa groga i del cor, sense escrúpols de cap tipus. Els incondicionals i aduladors, i la claca ben pagada que els donen suport i ovacionen allà on actuen, han aconseguit donar una imatge reeixida de la decadència durant dècades.
 

Li ha costat renunciar a romandre en primera fila, ho porta en els gens –això creu almenys-. Amb tot, des que va veure el seu admirat Burt Lancaster en la pell del sicilià príncep Fabrizio Salina en El Gattopardo, un aristòcrata de bona planta, galant, seductor, enèrgic, infidel, amant de de les tradicions –entre les quals, la cinegètica-, disposat a mantenir l’essència, el prestigi i el poder de la seua classe, ha tingut clar que tard o d’hora hauria de prendre decisió del relleu. Ell, que s’identifica tant amb l’estrella hollywoodiana, especialment en aquest film, no ha oblidat mai la coneguda frase  pronunciada pel jove Tancredi  al seu oncle Salina: “Si volem que tot quede com és, cal que tot canvie”.

No ha llegit mai la novel·la en què es basa la pel·lícula de Luchino Visconti, estrenada en 1963 -no li va massa això, ja té prou amb llegir els guions que ha d’interpretar-, però s’ha informat sobre l’autor, Giuseppe Tomasi de Lampedusa, i els seus orígens: dotzè duc de Palma di Montechiaro, onzè príncep de Lampedusa, baró de la Torreta, Gran d'Espanya de primera classe. Naixença i títols li donen versemblança a les seues paraules, ho coneix de primera mà. Li ha vingut al cap ara, de nou, mentre pronuncia, com d’habitud, mecànicament, el discurs de comiat d’aquesta comèdia de la qual serà protagonista per última vegada. Alguns còmics –i algunes companyies-, avesats a representar determinades obres ininterrompudament, interioritzen tant el seu paper que arriba un moment que no distingeixen la realitat de la ficció, i només aspiren, quan han de deixar les taules inevitablement, que el vell espectacle continue en mans dels seus ben ensinistrats successors, ignorant les noves i encoratjadores propostes que sorgeixen arreu.      


Lectures 1292 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter