acicastello


Sal·lus Herrero

Sal·lus Herrero


Diumenge, 8.6.2014 20:30h

Un repàs històric


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





UN REPÀS HISTÒRIC SOBRE LA MONARQUIA ESPANYOLA

El dimecres 4 de juny al diari francés “Le Monde” hi havia dos planes senceres sobre la monarquia de Juan Carlos d’Espanya, 1975-2014, escrites per Cécile Chambraud, on es contava com havia arribat a Madrid el 9 de novenbre de 1948, “Juanito”, als deu anys, un xiquet poregós i tímid, fruit d’un pacte polític entre son pare, Don Juan, fill d’Alfonso XIII i el cap d’estat espanyol vencedor del colp militar i de la guerra civil de 1936-39, el general i dictador Franco; educat per Franco i Alfonso Armada, Juan Carlos, fou un alumne mitjà que se sentia més a gust a les casernes militars que davant els estudis universitaris, que no va fer més a les instruccions esportives i militars de l’exèrcit. Es recorda que el 29 de març de 1956, quan Juanito tenia 18 anys, reunits per les festes de Pasqua a Estoril, a casa dels seus pares, mentre es troben sols a l’habitació mor d’un tret el seu germà Alfonso, que tenia 14 anys mentre “netejava un revolver amb el seu germà”, digueren que el tret havia eixit d’Alfonso, però ningú s’ho va creure. També es digué que se li havia disparat a Juan Carlos de manera fortuita.

A “Le Monde” assenyalen que el 1962 es va casar amb Sofia, filla del rei de Grècia; enfrontant-se per primera vegada amb el seu pare que el volia al seu costat -quan s’havia casat per formar la seua llar- decideix continuar sota l’ombra del dictador i s’intal·la a la Zarzuela, aconsellat pels homes de l’Opus com Carrero Blanco i Laureano López Rodó, que treballen per a imposar-lo com a successor de Franco. Un dia d’estiu de 1969, el dictador convoca a Juan Carlos i li anuncia que serà designat com a successor “a títol de rei”, convençut que Franco no farà mai rei al seu pare, accepta amb el risc de desplaure a Don Juan. Davant les Corts franquistes el 22 de juliol de 1969, ell jura “fidelitat als principis del Moviment nacional i altres lleis fonamentals del Regne” i pronuncia una fòrmula d’acceptació que no pot ser més explícita: “Jo rep de la seua excel·lència el cap d’estat i generalíssim Franco la legitimitat política que prové del 18 de juliol” (data de colp d’estat militar contra la República). A partir de les malalties del dictador Franco, el 1974, el substitueix com a cap d’estat i es subratlla  el paper destacat que va tenir al final de la dictadura i durant la “transició” per donar-li una aparença democràtica al règim dictatorial, l’evolució ‘pacífica’ del règim cap a una forma més liberal,tot i que el monarca no s’ha estat d’elogiar continuament al que li atorgà la reinstutació monárquica.

Als divuit mesos de la mort de Franco, aconsegueix la dimissió d’Arias Navarro, el carnisser de Málaga, posa de president de govern al seu amic Adolfo Suárez, fa una reforma política amb l’aquiescència del bunquer, legalitza el partit comunista i es celebren les primers eleccions legislatives “democràtiques” sense violar la legalitat anterior i amb el ‘consens’ de quasi tots. S’aprovà la Constitució el 6 de desembre de 1978, indica “Le Monde”, i es posa en marxa una certa democratització de l’estat a pesar del terrorisme basc i dels grups d’extrema esquerra, dels assassinats comesos pels grups d’extrema dreta, la crisi econòmica, l’agitació social, el colpisme crònic a les casernes militars… No obstant, el 29 de gener de 1981 Juan Carlos fa dimitir al seu escollit Adolfo Suárez davant el soroll de les armes; un soroll que esclata el 23 de febrer de 1981 en el colp militar de tinent coronel Tejero. L’arribada al poder de Felipe González, el 28 d’octubre de 1982, és la prova que les noves institucions permeten l’alternança ‘democràtica’. I segons afirmen a “Le Monde”, la monarquia espanyola esdevé com ‘qualsevol’ monarquia europea, sense advertir que al sud d’Europa és l’única anomalia, perquè ni a Portugal, ni a França, ni a Itàlia, ni als països Balcanics ni a Grècia hi ha cap monarquia. La crisi econòmica, les aventures del monarca, amb amants i caceres d’elefants a Botswana, els casos de corrupció a la familia del monarca i l’augment del republicanisme i l’independentisme a Catalunya, han fet aigües i han posat la monarquia en qüestió.

En un llibre d’entrevistes (“El rey”, José Luis de Villalonga, 1993) Juan Carlos conta en una de les seues últimes trobades amb Franco durant la seua agonia final: “Altesa, només us demane que mantingueu la unitat d’Espanya” li havia demanat el Cabdill. Sentència el diari francés que és el mateix que li pot suggerir al seu fill, aviat Felip VIé. Un fill, que és el primer monarca universitari de la història d’Espanya, lluny del caràcter “campechano” (escrit així en versió original), “simple”, “simpàtic”, “sense maneres” de Juan Carlos. Tot i que s’ha dit que Felip és un malcriat, perquè les monarquies engendren monstres, sense responsabilitat, aforament  i amb una arrogància descomunal, es repeteix continuament i es pressumeix que “el princep Felipe té la maduresa, la preparació i el sentit de la responsabilitat necessàries per assumir amb totes les garanties la funció de cap d’estat”, com deia el seu pare en el discurs d’abdicació el 2 de juny de 2014; una abdicació semblant a la que ell li va exigir a Suárez el 29 de gener de 1981, davant el possible colp d’estat dels militars, ara davant la possibilitat d’una votació el 9 de novembre que mostre la voluntat majoriatària sobre el dret a decidir de la ciutadania del Principat de Catalunya. Ara els dels partits unionistes i els de la casta s’han posat a discursejar sobre reforma de la Constitució i el ‘federalisme’; no s’albiren canvis substancials en aquest sentit nascuts dels que durant dècades han fet de la corrupció i del manteniment dels privilegis un costum estructural i institucional. Tot i que la crisi política institucional auspiciada pel dret a decidir de la ciutadania de Catalunya ha forçat la dimissió del monarca espanyol.

Segons un sondeig de l’Institut de Sociologia, al mes d’abril, la ciutadania de l’estat espanyol li atorgava al monarca una nota d’un 3,72 sobre 10 i, segurament, aquesta nota estiga precuinada. Sense un referèndum explícit, la monarquia espanyola arrosegarà el déficit d’haver estat reinstaurada pel dictador Franco i de nèixer fruit del colp d’estat del 18 de juliol. La inviolabilitat del monarca serà fins que s’acabe el seu regnat perquè aquesta inviolabilitat té caràcter retroactiu i quan abdique també tindrà un aforament especial, com fa poc han inclòs a la regina Sofia i a la princesa Letizia per si cometen algun delicte no siguen imputades pels tribunals ordinaris… Si hagueren previst abans que Urdangarin i la filla del monarca podien ser imputats pels delictes que han fet d’apropiació de diners públics, els hagueren aforat; encara s’inventaran algun aforament retroactiu per a tota la família del monarca. Per si de cas.


 
photo

Lectures 1092 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter