Ingenuïtat


“Vell amic meu, tinc a Valmondois, a prop d’Isle-Adam, una caseta amb la qual no sé què fer. He pensat a oferir-te-la i, com que la idea m’ha semblat bona, ja l’he inscrita a casa del notari. No ho he fet per tu, sinó per emprenyar el propietari”. Amb aquestes paraules va comunicar Jean-Baptiste Camille Corot a Honoré Daumier, ancià i mig cec, just quan estava a punt de ser desnonat, la cessió de l’immoble esmentat. Un parell d’anys més tard, el 1875, en un altre acte de generositat, va donar a la vídua de François Millet, la qual es trobava en una difícil situació econòmica, la quantitat de 10.000 francs. Unes accions que mostren clarament el tarannà d’aquest artista que, reconegut des de molt abans (el 1839 havia estat nomenat Cavaller de la Legió D’Honor), mai no va oblidar els col·legues, ni tampoc les persones desconegudes, que patien dificultats.

Aquest caràcter també va quedar reflectit en la seua pintura, hereva del paisatgisme clàssic de Poussin, però en què, com va dir Théophile Gautier, sempre hi trobem una certa ingenuïtat, en el bon sentit del terme: “Quin talent més singular, el de de monsieur Corot! Té ull, tot i que no el segueix la mà; veu com un artista consumat i pinta com un nen”. Baudelaire també en parla quan escriu sobre el Salon de 1845: “Al capdavant de l’escola moderna de paisatge es situa monsieur Corot... En efecte, són la ingenuïtat i l’originalitat les que constitueixen el mèrit de Corot. És evident que aquest artista estima la naturalesa, i sap contemplar-la amb tant amor com intel·ligència. Les qualitats que el fan brillar són tals –perquè són qualitats de l’ànima i de fons- que la seua influència és actualment visible en quasi totes les obres de paisatgistes joves... Monsieur Corot, des de la seua modèstia ha influït sobre una multitud d’éssers”.
 

Jean-Baptiste Camille Corot, 'Le pont de Mantes', 1868-70, oli sobre llenç

Aquest sentiment que li desperta la natura, fonament de la moral, del seu elevat sentit moral com hem vist, també li permet d’intuir que la unió existent entre l’home i l’entorn està a punt de trencar-se a conseqüència de la implantació de la mirada positivista que pretén conèixer-lo més que no sentir-lo. Potser aquest esquinçament que Corot sembla percebre en la societat de la seua època, i que d’alguna forma va traslladar al llenç, va provocar que alguns crítics d’aleshores, i altres més actuals, l’acusaren d’efectuar obres d’aparença fragmentada en què, si bé hi ha una gran coherència cromàtica i tonal, que crea intenses sensacions atmosfèriques, els diferents components queden deslligats els uns dels altres. John Berger, en un article de la dècada de 1960, assenyala que fins i tot havent assolit la mestria quant a la plasmació d’ambients i a la composició, “en lloc de fer descobriments que podrien haver eixamplat realment la percepció humana, va tornar als seus orígens.” Una actitud que l’escriptor anglès atribueix al fet que mai no aconseguira desempallegar-se de la seua condició de petit-burgés: “Unint, prenent amb agulles, cosint, mai no fou capaç de traure’s de damunt la botiga de moda del seu pare i el taller de costura de la seua mare”.

Ara bé, Baudelaire ja va advertir dels prejudicis existents a propòsit de la pretesa malaptesa de Corot: “Tots els mitjans entesos, després d’haver admirat a consciència un quadre de Corot, i haver-li pagat el tribut d’elogis, troben que peca en l’execució, i coincideixen en això, que decididament monsieur Corot no sap pintar. Bona gent! que ignora en primer lloc que una obra de geni o -si es prefereix- una obra d’ànima, en la qual tot està ben vist, ben comprès, ben imaginat, està sempre molt ben executada quan ho està suficientment. Després, que hi ha una gran diferència entre una peça feta i una peça acabada, que, en general, el que està fet no està acabat, i que una cosa molt acabada pot no estar feta en absolut –que el valor d’una pinzellada espiritual, important i ben posada és enorme...-, del que es dedueix que monsieur Corot pinta com els grans mestres.”
 

Jean-Baptiste Camille Corot, 'Le pont de Mantes', 1868-70, oli sobre llenç

Al final de la seua vida, entre 1868 i 1870, Corot va dur a terme alguns llenços dedicats al pont de Mantes sobre el Sena -ubicat a la localitat de Mantes-la-Jolie on acudia amb regularitat des de 1855 convidat pel seu amic el magistrat Louis Robert- en què, sense deixar del tot les modulacions boiroses, basteix unes composicions sòlides amb aquesta construcció com a fonament. En el primer, els tres ulls que hi apareixen marquen el ritme sobre el qual creixen, seguint aquesta cadència, cases i vegetació, amb el parell de xiprers enlairant-se en l’eix central, mentre aigua i ribes flueixen per sota en un continu només alterat per la presència d’unes petites figures. En l’altre, executat des d’un lloc molt pròxim a l’anterior, prenent el pont com a motiu principal que travessa tota la superfície, els arcs, sòlids, regulars, austers i lluminosos imprimeixen un compàs clar i decidit, modificat, però, pels troncs sinuosos, foscos i escapçats; una sèrie de variacions contundents que el toc roig del barret de l’home assegut en una barca a la vora acaba de completar amb subtilitat abans que la presència del riu calme el brusc sacseig i conduesca la mirada a la placidesa dels reflexos aquosos del corrent fluvial contingut encara per una altra soca lleugerament inclinada. Unes pintures en les quals la captació de les gradacions lumíniques, el joc dels llambreigs i les ombres, la fragilitat de la pinzellada, vinculen “la ingenuïtat i l’originalitat úniques” de Corot amb l’impressionisme.