De dins del bagul (1)


Què fem sota el poder?

Caure sota les asfixiants urpes de l’adorador del poder és com tindre una soga al coll. Les ànsies de dominació del cratòlatra no tenen límits. Una actitud derivada de la seua malaltia: la hybris (el voler ser Déu), orientada, en aquest cas, cap a la desfeta dels altres i manifestada en un acusat sentiment d’omnipotència. Un sentiment aquest,  nascut i anclat, paradoxalment, en un profund sentiment d’inferioritat que l’espenteja a l’absoluta possessió del poder com a forma de compensar-lo.

L’única posició existencial en la qual el cratòlatra, doncs, se sent còmode i a gust és estant DALT. I el seu desig més fervent, sobretot dels refinats, és, en aquest ordre, reduir l’altre a la categoria d’objecte; fagocitar-lo; colonitzar-li l’esperit i la ment i espentejar-lo cap a la destrucció o autodestrucció. Tasques en les quals la seua voracitat no té límits per tal com és l’unica cosa que dóna sentit a la seua vida. Un individu, el cratròlatra, perillós, per tant, per a una comunitat humana. En la història, sobren els exemples.

En conseqüència, el cratòlatra només soltarà el domini sobre nosaltres si guanyem, enfrontant-nos-hi la batalla per l’estructura de la relació. És pura ingenuïtat, per tant, pensar que se’n podrem alliberar amb pactes o amb una resistència passiva. Però també és una ingenuïtat sostindre  la creença que l’estructura de poder muntada per ell és inexpugnable i definitiva. I m’explique. La creença esmentada no deixa de ser una mera profecia que s’autocompleix i la fortalesa d’aqueixa relació de poder rau, en bona part,  en la nostra connivència amb el cratòlatra.

Un porta a l’esperança, doncs. La nostra emancipació com a subjectes (exemples també hi ha a la història) és perfectament possible. Com ara, amb una revolució no-violenta, tot abandonant la nostra complicitat amb el cratòlatra i alçant un mur impenetrable entre ell i nosaltres o  construint una relació d’igualtat – vigilants, sempre vigilants. ¿O preferim, per beneficis primaris o secundaris, estar sota el poder?

Gestes i misèries del jo

Amb l’estranyament, fem conscient allò sabut que si està (quasi) invisible és per la familiaritat o la proximitat. La flipada està garantida. Una cosa només: la descoberta dels recitals de llegenda èpica, un concepte del psicoanalista Jacques Lacan, propis i aliens (més els propis, evidentment), en són un exemple. Tal és l’arrelament en nosaltres de la praxi del discurs de les gestes del jo que ja ens ix de forma automàtica sense cap tipus de rubor. Com si necessitàrem, compulsivament, afirmar la nostra identitat (senyal que no n’estem massa segur) o exercir a tothora el nostre narcisisme- major o menor en cadascú, naturalment.

Tot molt patètic. Sobretot quan apareix la competició per la millor legenda èpica, el moment en què es manifesta amb tot el seu esplendor la batalla dels jos. “Les meues gestes són superiors a les teues perquè jo no em senta inferior a tu o perquè em senta superior a tu”. Allò primer per a superar (¿) el sentiment d’inferioritat i allò segon, per a mantenir(¿) el sentiment de superioritat. Cras error, amb amb aquesta bindada dicotomia, mai no aconsiguirem l’equilibri, l’estat del benestar.

Mentre cavalca la nostra legenda èpica per tal de no desmuntar-la, jauran amagades les nostres misèries del jo. En el conscient- a punt d’expressar-les en contextos especials com la psicoteràpia; en el preconscient, com a pas al conscient, en el qual es necessita una presa de consciència de la veritat; i en el inconscient, l’amagatall autèntic de les nostres misèries del jo, totes contingudes per la nostra autocensura. L’accés a la consciència d’aquestes i la seua verbalització fa por i vergonya. 

Deduïble, per tant, tot plegat, que només amb l’encontre i l’acceptació de nosaltres mateixa, tot assumint tant gestes com misèries, podem arribar a l’autenticitat i a assolir el pensament real – ambues coses, una autèntica proesa. Evidentment, el punt de partida ha de ser, necessàriament, la humilitat, l’honestedat amb nosaltres mateixa, la consciència personal,….