Les banderes en el Balco de l'Ajuntament (II). La convicència

 
El meu anterior article en aquesta web “LES BANDERES EN EL BALCÓ DE L’AJUNTAMENT I LA TERCERA VIA” va ser malinterpretat a pesar que deia ben clar “en pro d’augmentar la convivència entre tots els sectors polítics i, al cap i a la fi, amb tots els ciutadans”, pot ser perquè la resplendor del Penó eclipsara la tesi que no era més que la “convivència” entre les forces polítiques valencianes o que jo no li posara prou èmfasi al concepte “convivència”. És pel que vull ampliar-ho i, si els administradors de la web m’ho permeten, publicar-ho en aquest mateix mitjà.

Històricament i fins els nostres dies, hi ha hagut molts nacionalismes valencians, però per damunt de tots han destacat dos: “Valencianisme polític territorialista” i “valencianisme cultural i ètnic”, segons Josep Solves Almela en la seua tesi per al Doctorat de Ciències de la Comunicació de la UAB (1999) titulada "El pensament nacionalista valencià, una discussió sobre la identitat".

El primer, el “Valencianisme polític territorialista”, és aquell que pren la regió valenciana com un territori a l’estil dels “demos àtics atenesos” amb l’única pretensió d’aconseguir la màxima autonomia valenciana o autogovern, en el qual el ciutadà valencià és liberal en la seua forma de pensar i actuar.

Entre aquests es troben, històricament, abans i durant la Segona República, Unió Republicana, reconvertida en Unió Republicana Autonomista en mires a aconseguir l’autonomia provincial i regional en l’orde administratiu, i ja en l’actual democràcia, el Partit Socialista Obrer Espanyol juntament amb el Partit Socialista del País Valencià, amb un cert èxit electoral, per part de les esquerres. I entre els conservadors, abans de la Segona Republicà, la Dreta Regional Valenciana, amb preocupacions socials i regionalistes, i en la nostra democràcia, amb la unió d’UCD, Aliança Popular, Coalició Popular i Centre Democràtic i Social en el Partit Popular, amb la incorporació àmplia del valencianisme polític de dretes i l’absorció d’Unió Valenciana, també amb èxit electoral.

I el segon, el “valencianisme cultural etnocràtic”, que seria el conjunt de les opcions polítiques que prioritzen la construcció o reconstrucció d’un “éthnos” valencià, és a dir, que s’identifiquen, prioritàriament, amb el conjunt de valencians que conserven uns determinats trets ètnics o culturals, com la llengua. Abans i durant la Segona República, es troben Joventut Valencianista, Unió Valencianista Regional, etc., amb poc èxit electoral; i ja al final de la Segona República, els partits Valencianistes d'Esquerres juntament amb Esquerra Valenciana, incorporats al Front Popular, obtenen cert èxit electoral i prop va estar d’aprovar els estatuts d’autonomia. I en la nostra democràcia, la catalanista Unitat del Poble Valencià, reconvertida en Bloc Nacionalista Valencià (BLOC), no ha tingut èxit electoral per si sol, i recentment, en les municipals, juntament amb altres forces, Iniciativa del Poble València (Iniciativa), Equo i els Verds, dins de la Coalició Compromís, han tingut èxit. I també en aquesta democràcia, la ‘blavera’, representada per Unió Valenciana, ha obtingut cert èxit, ja desaparegut i absorbida pel PP.

Les últimes tendències, on radica el futur del “nacionalisme valencià” , és la unió de les dos opcions polítiques, els interessos valencians amb els culturals, i açò passa per posar-nos d’acord en quins són els nostres trets, la nostra cultura, la nostra llengua i en definitiva, les nostres senyes d’identitat. Quant a la llengua valenciana, ja hi ha una web “Taula de Filologia Valenciana” amb la pretensió d’encaminar-se cap al consens entre les Normes del Puig i el Valencià Normalitzat, el mateix BLOC en els seus estatuts propugna acceptar els castellanoparlants de l’interior valencià com a valencians, i la convivència entre les dos banderes, que és del que tractava l’article anterior, de la convivència entre les dos formes d’entendre el valencianisme.

Pepe Ferrando