acicastello


Manel Joan

Manel Joan


Dimarts, 17.6.2014 20:00h

Piu piu: passa l'hivern, passa l'estiu


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





Turisme i despertar sexual a casa nostra en la dècada dels 60

Home de profundes conviccions morals com sóc, em vaig endur un ensurt de mil dimonis quan vaig rebre, via correu electrònic, l’encàrrec d’escriure sobre el despertar sexual dels anys 60 als nostres pobles costaners. Sense dubte, es tractava d’una greu errada. Greu i doble, no debades la petició no provenia del Play Boy, que jo encara hauria pogut entendre a causa de la poca vergonya de la meua ploma fa uns anys; pecats de joventut. No, per a escàndol meu, l’article me’l demanava l’amic entranyable, docte intel·lectual i patriota insigne J.J. Cardona, a qui jo sempre havia suposat adornat amb una corona de virtuts, castedat inclosa. Un àngel gairebé, el considerava; a partir d’ara m’hi miraré més a l’hora de catalogar les persones.

Quan em vaig recobrar mínimament de la torbació em vaig proposar escriure-li una nota dient-li que s’havia equivocat de persona, però, com que jo no faria un desaire per res del món als estimadíssims lectors del Calendari dels Brillants, ací em tenen.

Diré per començar que, quan arribaren les primeres turistes franceses a Cullera, jo era un infant i en conseqüència em tocà mirar els braus des de la barrera. De fet, es pot dir que encara no m’he llançat a l’arena, però potser hi ha detalls que més val que me’ls reserve com a secrets de confessió, no siga que els faça plorar amb el relat de tanta misèria.

Recorde, doncs, unes minifaldilles portentoses que deixaven al descobert unes cuixes d’infart. Recorde, així mateix, que les adorables, i un pèl descastades, turistes franceses lluïen els seus biquinis no només a la platja, sinó que s’atrevien a passejar amb tan escassa indumentària pels carrers més cèntrics de la vila. El clergat local, amb una diligència que els honorava, alçà el crit al cel mitjançant unes proclames apocalíptiques exhibides als cartells d’anuncis de totes les esglésies. ¡Ben fet, que carai: molta moralitat era el que els faltava a aquelles estrangeres llicencioses! Ara bé, fins i tot als pobles més respectables hi ha alguna ovella negra, i la del nostre no tingué un altre acudit que metrallar a tomacades aquells cartells exemplars. Vergonya!

Vegem: Jo tenia uns coneguts de més edat que juraven que sí, que les joves franceses eren més 'marxoses' que no les 'cullerotes' i que al ball les podies abraçar, besar, magrejar... Alguns mantenien que fins i tot feien coses molt més pujades de to en la intimitat. Un escàndol tot plegat; del qual jo només puc parlar d’oïdes, ho repetisc.
Així doncs, ací s’hauria d’acabar l’article; però, si vostès em permeten, els puc fer cinc cèntims d’algunes aventures mínimament eròtiques que vaig viure per aquella època.

El cas va ser que, en canvi d’una casa, als meus pares els van donar quatre apartaments en una finca de nova construcció a Sant Antoni, el barri de la platja, i ens hi vam mudar. Teníem tota la primera planta. El notari era propietari de la segona i, religiós com era, va convidar el senyor rector perquè beneïra l’edifici. Molt bé.

Però, ai! Jo no sé si al capellà se li va oblidar beneir l’aigua i era només de l’aixeta, perquè a partir d’aquell dia l’edifici es va convertir en un antre de perversió: robatoris, incestos, pallisses matrimonials, parricidis en grau de temptativa, tràfic de drogues, foc, inundacions, violacions... Mal que coste de creure, jo no em vaig veure involucrat en cap d’aquestes històries. Si de cas vaig exercir de 'voyeur' i gairebé de víctima en un cas de perversió de menors.

El tema va ser que els meus pares, a pesar que havien participat fervorosament en la cerimònia de la benedicció, no dubtaren a llogar dos apartaments a individus de moral més aviat dubtosa: les cambreres d’una whiskeria que crec que es deia San Francisco i els propietaris del bar d’ambient Cal Fogó. (N’he distorsionat el nom perquè els amos d’aquest antre eren aleshores parella gai, però avui dia són marits heteros i pares de família exemplars.)

Doncs bé, els meus amics i jo espiàvem les xicones des de ma casa i des de la muntanya. El primer observatori ens permetia divisar els dormitoris; el segon, el bany, ai! “ai!”, cridà un amic meu el dia que s’estimbà des de dalt una roca i es trencà el braç. El cap i tot, va estar a punt de badar-se. (Xut, entre nosaltres: han exercit mai de 'voyeurs'? No? Doncs, si algun dia es decideixen a experimentar-ho, vigilen sobretot on posen els peus.)

El tema dels gais pervertidors va ser una mica més pelut, tot i que no gaire perquè va ser feliçment avortat; bé que algú va eixir calent d’orella.

Prèvia: Jo sabia de què anava el tema perquè tenia un amic més gran que tenia tractes amb un d’ells. El Fogós li pagava dues-centes pessetes i es limitava a practicar-li una fel·lació segons el meu amic, però jo sospitava que hi havia alguna cosa més.

Els fets: Un dia ensopegàrem al replà de l’escala i el dimoni em va fer entrar a sa casa amb l’excusa que volia ensenyar-me una cosa molt bonica. Tan aviat començà a parlar, vaig tenir clar què pretenia. Res més que em va dir que tenia una revista on un home li la clavava a un tito! Que bèstia!

Ell no sabia, però, que jo havia deixat la porta de sa casa oberta, ja que havia entrat darrere d’ell.

Ell no sabia que la meua iaia paterna, monja de la Secreta com era, ensumava un pederasta a cent metres de distància.

Ell no sabia que ella s’estranyà de la meua tardança, ja que jo havia trucat des de la porta de la finca i ella m’havia obert amb el porter automàtic.

Ell no sabia, de fet, el bé de Déu d’espardenyades que s’havia d’emportar quan, amb la revista en una mà, amb l’altra pretenia tant sí com no asseure’m al seu costat al sofà i hi va entrar la meua iaia. Au, vés, abusananos!
 
En fi, aquelles primeres experiències parasexuals m’han marcat per sempre més. Per una banda, no m’he de morir sense haver exercit de 'madam' – o si més no de Rei Arlot- en una casa de cites. Per una altra, aquesta fòbia que no em deixa: la por pànica als pardals en general i als titots en particular!

Vostès dispensen: tot no són flors i violes en la vida.


Lectures 1164 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter