acicastello


Ferran Lloret

Ferran Lloret


Dimecres, 18.6.2014 01:00h

Realitat i futbol


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





Cada 4 anys el món obri un temps de fantasia. És la Copa del Món. El futbol no sempre ha sigut un ritual innocu. Pot precipitar una guerra en tota la seua forma com la d’Hondures i El Salvador el 1969. Pot provocar brots repugnants de xovinisme i racisme (com passa, amb preocupant freqüència, als estadis europeus). Pot servir com a cortina de fum, com va passar en Argentina el 1978, quan els generals, aprofitant l’eufòria del triomf, van augmentar la seua política genocida. Pot encoratjar miratges ridículs sobre el destí d’una nació encomanant a 11 xavals perseguint un baló (“Per què no els donen una pilota a cadascú, i s’acaben els problemes?” , va dir Jorge Luís Borges). Però en aquest món violent i discorde un parèntesis és benvingut.

A Mèxic, l’extraordinari auge del futbol, importat el 1902 per miners anglesos, data dels anys cinquanta i seixanta. Durant la primera meitat del segle XX, rivalitzava sanament amb el beisbol, importat per les empreses nord-americanes (dedicades al petroli, les mines i els ferrocarrils) assentades al llarg de la frontera nord, el golf de Mèxic i les costes del nord-oest de l’oceà Pacífic. Esta preponderància del beisbol va tindre un origen addicional, menys agradable, i idèntic al de Cuba, Santo Domingo, Nicaragua, Panamà i altres països d’Amèrica Central: la presència dels 'Marines' des de 1914. Així s’il·lustra, almenys principalment, l’ambigua relació d’aquests països amb els Estats Units d’Amèrica. Estimen apassionadament el beisbol, odien apassionadament l’invasor.

Als països sud-americans no hi va haver mai 'Marines' ni tampoc beisbol. Per ser l’enclavament principal i soci comercial d’Anglaterra en la regió, Argentina (i el seu veí Uruguai) van importar el futbol molt prompte i el van practicar amb immens èxit, imprimint-li un toc de picardia, sorpresa i flexibilitat, el 'dribling', que recordava un poc al tango i no tenia ja res d’auster, veloç i rude futbol anglés. Els noms de molts equips argentins denoten un origen britànic: Boca Juniors, River Plate, Racing... Uruguai va organitzar la Copa del Món el 1930 i el 1950; famosament va derrotar Brasil per 2-1 en el que es va conèixer com ‘La tragèdia de Maracaná’. La derrota va desencadenar una onada de suïcidis, perquè a Brasil el futbol portava dècades integrat a la cultura popular, al costat de la samba i el Carnaval.

Segons el sociòleg Brasileny Gilberto Freyre, l’estil de la selecció brasilera de jugar al futbol és un reflex del geni peculiar de Brasil per a la barreja de grups ètnics i cultures. Lluny de la rigidesa i la racionalitat dels europeus, el brasiler privilegia l’astúcia, la espontaneïtat, la invenció. Per això, després del desastre de 1950, Pelé va ‘redimir’ el futbol brasiler el 1958, amb la seia màgia i ritme incomparables. I va obrir la porta per a la conquesta de varis mundials.

Els països andins (Perú, Equador, Bolívia) van despertar tard al futbol, però el juguen amb solvència. Igual que Xile o Paraguai, el temple de les antigues cultures indígenes els imprimeix un segell de vigor i estoïcisme. Colòmbia és un cas semblant al de Brasil, però en to menor. Veneçuela és fonamentalment 'beisbolera', encara que en les últimes dates ha desenvolupat una selecció acceptable. Però ahí on regna el beisbol (Amèrica central i el Carib) és difícil moure’l: no obliden que abans de somiar amb ser el líder del Tercer Món, Hugo Chávez somiava amb ser 'pitcher' a les grans lligues.

Ara, a Mèxic, tots els espectacles (beisbol, boxa, corregudes de bous, baralles de galls) són poca cosa davant el futbol. Per què és tan popular? Una raó pot estar, com tantes coses en este país, en la història. El futbol apel·la pot ser a una reminiscència pre-hispànica: el “joc de la pilota” que aquells pobles practicaven en quadrangles oberts, utilitzant el seu cos, i no les seues mans, per a inserir un duríssim baló d’hule a un xicotet arc de pedra llaurat als murs. Les multituds, com ara, corejaven el joc, però la gesta no acabava de forma pacífica sinó amb el sacrifici físic... De l’equip guanyador! Aquell joc llegendari era la metàfora d’una baralla còsmica. Han passat molts segles. Per fortuna ja no corre la sang en estos espais. Però el futbol continua tenint a Mèxic una gran importància. Si la selecció guanya, tot pareix ventura; si perd, esdevé un abatiment col·lectiu.

Als països llatinoamericans el futbol és una benedicció social. Encara als racons més pobres i allunyats del país, hi ha terrenys erms on, diumenge a diumenge, 22 protagonistes orgullosos dels seus colors corren alegrement darrere el baló alçant al seu pas efímeres escultures de pols. Allí, com a les festes populars, el temps es deté i les penes s’obliden, sobretot a l’instant sacramental en què esdevé el miracle esperat: el gol. A Mèxic, en competències internacionals, aquesta consumació passa poc. Tant de bo este parèntesi done alguna alegria, sobretot als nois que vesteixen la camiseta del seu país.

I si no la porten, sempre poden consolar-se vicàriament (com el 2010) amb el desitjable triomf d’Espanya. És molt apassionada la relació de Mèxic amb Espanya (en futbol i tota la resta). Va començar amb l’arrelament el 1937 de la famosa selecció basca, les estrelles de la qual (Regueiro, Lángara) es van tornar ídols populars. Aveïnats ja a Mèxic, es van incorporar als antics equips espanyols que jugaven a Mèxic: el 'España' (fundat el 1912) i el 'Asturias' (fundat el 1918). La rivalitat entre mexicans i espanyols va constituir una trama de pel·lícules i el 1939 va comportar la crema d’una estadi.

El 1950 van desaparèixer els equips espanyols, però els va quedar (com tantes altres coses) la nostàlgia de la Mare Pàtria. Als anys cinquanta un comentarista quasi cec (Cristino Lorenzo) relatava per la ràdio els jocs de la lliga espanyola, al centre històric de Mèxic. Després, Hugo Sánchez va triomfar al Real Madrid. I finalment va irrompre la lliga espanyola per televisió (com a la gran majoria dels països), que aficionats (dividits entre merengues i culés) segueixen amb admiració.

Pense amb l’excel·lència del futbol espanyol i la contraste amb la depressió que encara observe al país. No se m’oculta, en absolut, l’enorme dimensió dels problemes: l'atur asfixiant (sobretot juvenil), l’estancament econòmic, el deute, les tensions nacionalistes, la crisi de legitimitat institucional... i tant més. Però, com en tota depressió, qui la sofreix tendeix a defugir el molt que sí que tenen, el molt que han aconseguit.

I els actius d’Espanya són reals. La superació de la violència fratricida, la derrota dels terroristes, les quatre dècades ininterrompudes d’ordre democràtic i jurídic, les llibertats civils, la infraestructura de tota índole (mal que bé) existeix, desenvolupament d’empreses de les seues empreses a nivell global, tants béns heretats de la història, la immensa literatura, les arts magnífiques, el talant del poble, els costums, la naturalesa. I també està el futbol, que a Espanya es practica amb inigualable professionalitat i destresa.

El futbol no sols és un joc. En si mateix no arriba a res, no resol res. Però per alguna cosa el van practicar i estimar Albert Camus, Vladimir Nabokov i Dimitri Shostakóvich: ens recorda la dimensió lúdica de la vida, ens permet, en un breu parèntesi, tornar a l’Edat d’Or. El bon esperit esportiu dicta “que guanye el millor”. Doncs que es faça honor a aquest esperit.


 

Lectures 1107 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter