acicastello


Alberto Díez Esteban

Alberto Díez Esteban


Dimecres, 1.4.2015 09:00h

Empresa i canvi polític


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant





Després de diversos dies intentant recordar en quin segle vivim, he arribat a la conclusió que continuem en el segle XXI. No, no hem tornat, doncs, a l'etapa de la transició. Adolfo Suárez em diuen que ja no és president. Governa el Partit Popular. Pertanyem a la Unió Europea, a l'OTAN  i a no sé quants ens més. Que hi ha Internet, Facebook, Twiter. No és una cosa que he somiat durant una nit febril. Som al segle XXI, encara que reconec que, quan repasse la situació social, cultural o industrial al País Valencià, he arribat a dubtar que hagen passat ja gairebé quaranta anys des d'aquells temps. Però realment m'asseguren que això és una excepció i que realment som al segle XXI. Què m'ha fet, doncs, creure en aquest retrocés en el temps i  situar-me en aquells anys de la transició en què molts polítics i grans empresaris alertaven del perill de “que vénen els rojos!”, davant la previsible arribada al poder de l'esquerra  en els començaments dels anys huitanta?
 
De sobte ho recorde. Va ser fa uns dies quan vaig patir el xoc, quan vaig conèixer les retrògrades declaracions d'un “eminent empresari” afí al poder, que alertava sobre el perill de l'adveniment d'un "front popular” [sic] en les properes eleccions autonòmiques al País Valencià. Això va ser el que em va fer retrocedir al passat! I fins hui no he aconseguit tornar al present. Però el temps posa les coses al seu lloc, i el lloc d'aquells que van utilitzar en els huitanta la por a l'arribada de l'esquerra dins les classes mitjanes -que, d'altra banda, no tenien res a perdre- és, malgrat que la nostra memòria històrica és curta, el de la basta manipulació de la ciutadania i, sobretot, dels xicotets i mitjans empresaris per part de les grans patronals (els interessos mai s'han aproximat als d'aquells i dels que només s'han preocupat quan les han pogut manipular políticament), per conservar l’statu quo social i polític que tenien. En el cas actual, i després del que ha plogut des dels huitanta, aquest tipus de declaracions desqualifiquen a qui les fa com a demòcrata i com a empresari.
 
Ha arribat, doncs, la por al canvi polític entre aquells empresaris aposentats en els seus privilegis, en les seues bones relacions amb el poder que els permeten prebendes institucionals i mercantils, i que són els empresaris realment conservadors, que no volen canvis; empresaris que són, a més, i com he pogut comprovar en la meua activitat professional, tremendament proteccionistes -hi ha alguna cosa més aliena a la llibertat d'empresa?- i, així que han arribat a situar-se en el mercat gràcies a la llibertat d'empresa, reclamen de les administracions públiques que s'establisquen subtils barreres d'entrada al sector, per a assegurar-se el negoci propi i la reducció de la competència aliena.
 
No hi ha, ni pot haver-hi por a cap canvi polític de progrés en l'àmbit emprenedor. Perquè si hi ha algun segment social amb menys por als canvis, més propens a assumir riscos i més obert a obrir nous camps, mercats i, per tant, innovacions en tots els sentits, és el dels emprenedors.

Però empresaris emprenedors no són només aquells que comencen una nova empresa i que, per tant, es diu que emprenen, sinó també tots aquells petits i mitjans empresaris pel fet d'obrir la seua empresa cada dia, malgrat les dificultats: comerciants, llauradors, industrials i professionals són emprenedors, encara que tenen anys d'activitat empresarial, perquè cada dia emprenen la seua activitat com el primer dia i qualsevol contratemps els pot deixar fora de joc en qualsevol moment.
 
Aquests són realment els veritables empresaris, els que arrisquen, els que se la juguen innovant sense suport institucional, els que endevinant els canvis que s'acosten tenen l'avidesa necessària per a avançar-se als temps, arriscant-se en ocasions per a encertar oferint a la societat el que aquesta demanda, però també de vegades fracassant, sense que ningú els rescate.
 
I aquests empresaris no poden ser ni són conservadors, ja que dels canvis tecnològics, culturals, productius i també socials s'alimenten les seues empreses. Com han de tenir aquests empresaris por als canvis socials i polítics? No, senyors empresaris ficats a polítics sense passar per les urnes, els veritables empresaris no temen un canvi polític. El veritable fre al desenvolupament econòmic del nostre país  i, per tant, de les seues empreses i treballadors, és tenir una administració sumida en la corrupció, on els únics empresaris que guanyen són els amics del poder, on el nostre país està infrafinançat respecte a la resta de l'estat, amb un deute històric de 13.000 milions d'euros de dèficit que, invertits al país, generarien el desenvolupament de serveis públics i privats, infraestructures i, en general, inversions amb el consegüent desenvolupament de les nostres empreses i de l'ocupació.
 
A qui témer, doncs?
 
Als qui no s'atreveixen a reclamar amb força un finançament just per a la nostra terra perquè de la seua docilitat amb Madrid depén que el “dit diví” els designe candidats? O a aquells que protagonitzaran el canvi polític al País Valencià i exigiran, perquè els seus llocs no depenen de Madrid sinó del Compromís amb els ciutadans valencians, un finançament just que assegure que la riquesa que genera el nostre país no es lliura a comunitats amb una situació econòmica millor que la nostra, quan ací estan en perill els serveis més essencials?
 
A qui témer?
        
A qui encoratja la corrupció en els contractes públics o a qui proposa la transparència com a mitjà perquè tots els empresaris competisquen en igualtat de condicions en les contractacions amb l'administració pública?
 
A qui no té en compte els perjudicis que una desproporcionada implantació de grans superfícies té per al comerç del seu entorn, o a qui proposa un equilibri entre grans superfícies i comerç de proximitat, establint una tributació específica per a grans superfícies perquè eixos ingressos s'utilitzen per a compensar el xicotet comerç en forma d'ajudes a la formació i la innovació?
 
A qui autoritza l'obertura de grans superfícies en festiu en zones que no s'ajusten a la premissa de ser zones d'afluència turística reconeguda o a qui pretén limitar l'obertura en festius de manera restrictiva a determinades zones per no perjudicar en excés el comerç de proximitat?
 
A qui témer, senyor Boluda?
 

Lectures 1269 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter