acicastello


Eugeni Gregori Climent

Eugeni Gregori Climent


Dimarts, 7.7.2015 11:00h

De dins del bagul (1)


Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant






Què fem sota el poder?

Caure sota les asfixiants urpes de l’adorador del poder és com tindre una soga al coll. Les ànsies de dominació del cratòlatra no tenen límits. Una actitud derivada de la seua malaltia: la hybris (el voler ser Déu), orientada, en aquest cas, cap a la desfeta dels altres i manifestada en un acusat sentiment d’omnipotència. Un sentiment aquest,  nascut i anclat, paradoxalment, en un profund sentiment d’inferioritat que l’espenteja a l’absoluta possessió del poder com a forma de compensar-lo.

L’única posició existencial en la qual el cratòlatra, doncs, se sent còmode i a gust és estant DALT. I el seu desig més fervent, sobretot dels refinats, és, en aquest ordre, reduir l’altre a la categoria d’objecte; fagocitar-lo; colonitzar-li l’esperit i la ment i espentejar-lo cap a la destrucció o autodestrucció. Tasques en les quals la seua voracitat no té límits per tal com és l’unica cosa que dóna sentit a la seua vida. Un individu, el cratròlatra, perillós, per tant, per a una comunitat humana. En la història, sobren els exemples.

En conseqüència, el cratòlatra només soltarà el domini sobre nosaltres si guanyem, enfrontant-nos-hi la batalla per l’estructura de la relació. És pura ingenuïtat, per tant, pensar que se’n podrem alliberar amb pactes o amb una resistència passiva. Però també és una ingenuïtat sostindre  la creença que l’estructura de poder muntada per ell és inexpugnable i definitiva. I m’explique. La creença esmentada no deixa de ser una mera profecia que s’autocompleix i la fortalesa d’aqueixa relació de poder rau, en bona part,  en la nostra connivència amb el cratòlatra.

Un porta a l’esperança, doncs. La nostra emancipació com a subjectes (exemples també hi ha a la història) és perfectament possible. Com ara, amb una revolució no-violenta, tot abandonant la nostra complicitat amb el cratòlatra i alçant un mur impenetrable entre ell i nosaltres o  construint una relació d’igualtat – vigilants, sempre vigilants. ¿O preferim, per beneficis primaris o secundaris, estar sota el poder?

Gestes i misèries del jo

Amb l’estranyament, fem conscient allò sabut que si està (quasi) invisible és per la familiaritat o la proximitat. La flipada està garantida. Una cosa només: la descoberta dels recitals de llegenda èpica, un concepte del psicoanalista Jacques Lacan, propis i aliens (més els propis, evidentment), en són un exemple. Tal és l’arrelament en nosaltres de la praxi del discurs de les gestes del jo que ja ens ix de forma automàtica sense cap tipus de rubor. Com si necessitàrem, compulsivament, afirmar la nostra identitat (senyal que no n’estem massa segur) o exercir a tothora el nostre narcisisme- major o menor en cadascú, naturalment.

Tot molt patètic. Sobretot quan apareix la competició per la millor legenda èpica, el moment en què es manifesta amb tot el seu esplendor la batalla dels jos. “Les meues gestes són superiors a les teues perquè jo no em senta inferior a tu o perquè em senta superior a tu”. Allò primer per a superar (¿) el sentiment d’inferioritat i allò segon, per a mantenir(¿) el sentiment de superioritat. Cras error, amb amb aquesta bindada dicotomia, mai no aconsiguirem l’equilibri, l’estat del benestar.

Mentre cavalca la nostra legenda èpica per tal de no desmuntar-la, jauran amagades les nostres misèries del jo. En el conscient- a punt d’expressar-les en contextos especials com la psicoteràpia; en el preconscient, com a pas al conscient, en el qual es necessita una presa de consciència de la veritat; i en el inconscient, l’amagatall autèntic de les nostres misèries del jo, totes contingudes per la nostra autocensura. L’accés a la consciència d’aquestes i la seua verbalització fa por i vergonya. 

Deduïble, per tant, tot plegat, que només amb l’encontre i l’acceptació de nosaltres mateixa, tot assumint tant gestes com misèries, podem arribar a l’autenticitat i a assolir el pensament real – ambues coses, una autèntica proesa. Evidentment, el punt de partida ha de ser, necessàriament, la humilitat, l’honestedat amb nosaltres mateixa, la consciència personal,…. 


Lectures 2162 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris

9 de juliol 17.54h

Baixa, Eugeni, baixa. Deu ser un plaer llegir-te i entendre't. Sols he pogut intuir que, ens estàs, parlant de la sodomització a què ens tenen acostumats els delegats de madrid. Que, estem, tan acostumats que la Síndrome d'Estocolm que ja no la notem.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter