acicastello


Opinió

Opinió


Divendres, 31.7.2015 12:15h

Carta a Carolina Punset d’una aldeana valenciana resident a Nova York


Comentaris 2 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)
carregant Carregant


Carolina Punset.
© Foto: ACN




 
Benvolguda  Sra.  Punset:

Sóc  una  aldeana  de  Xàtiva  que  viu  i  treballa  a  Nova  York.  Em  guanye  la  vida  traduint  de  l'anglès  i  el francès  cap  al  castellà  els  discursos  d'algunes  persones  tan  poc  il·lustres  i  insignes  com  ara  Ban  Ki-moon, François  Hollande  i  Barak  Obama,  a  la  seu  de  les  Nacions  Unides.

La  meua  promoció  de  batxillerat  va  ser  una  de  les  primeres  de  gaudir  d'una  educació  plenament  en valencià.  Malauradament,  l'EGB  la  vaig  haver  de  fer  en  castellà,  perquè  la  normalització  lingüística  al  País Valencià  va  arribar  un  poc  més  tard  del  que  ens  hauria  agradat,  encara  que  els  meus  pares  es  van preocupar  perquè  aprenguera  aquesta  llengua  tan  entranyable  que  és  el  valencià  amb  classes  particulars  de  reforç  a  casa.  Uns  pares  que,  malgrat  haver-se  conegut  parlant  en  castellà,  van  decidir  canviar  de  llengua  vehicular  quan  jo  vaig  nàixer  perquè  volien  que  la  seua  filla  no  arribara  mai  lluny  i  es  quedara  a l'aldea,  on  li  pertocava.  Perquè  això  és  el  que  volen  els  pares  que  eduquen  en  valencià,  que  els  seus  fills  siguen  uns  ignorants  i  no  sàpiguen  anar  pel  món.
Com  deia,  el  batxillerat  el  vaig  estudiar  en  valencià,  però  miraculosament,  això  no  va  fer  que  m'oblidara del  castellà  —entre  altres  coses  perquè  també  tenia  algunes  assignatures  que  me  les  impartien  en castellà,  ja  que  alguns  professors  no  eren  valencianoparlants,  i  perquè  estudiava  llengua  i  literatura  espanyoles—,  ni  tampoc  em  va  restar  temps  ni  espai  mental  per  a  aprendre  dues  llengües  més,  l'anglés  i el  francés.  I  no  crec  que  tinga  una  capacitat  mental  superior  a  la  mitjana,  simplement  resulta,  i  això  s'ha demostrat  científicament,  que  els  bilingües  tenim  més  facilitat  per  a  aprendre  altres  llengües,  de  manera que  en  realitat  els  meus  pares  em  van  fer  un  favor  quan  van  decidir  educar-me  en  valencià. Des  de  ben  joveneta  vaig  tindre  clar  que  volia  dedicar-me  a  les  llengües,  i  per  això  vaig  decidir  estudiar primer  filologia  anglesa  i  després  traducció  i  interpretació.

Vaig  ser  capaç,  també  miraculosament,  de superar  aquests  anys  d'ensenyament  universitari  en  valencià/català,  castellà,  anglés  i  francés  —perquè  rebia  classes  en  els  4  idiomes—  sense  curtcircuitar-me  ni  haver  de  renunciar  a  cap  llengua  per  deixar  espai  a  les  altres.  Tanmateix,  no  vaig  ser  l'única,  els  meus  companys  de  promoció  també  poden vanagloriar-se  del  que  des  del  seu  punt  de  vista  seria  tota  una  proesa  intel·lectual. Segons  el  seu  raonament,  com  a  parlant  de  valencià,  hauria  d'haver  tingut  moltíssimes  dificultats  per  a trobar  faena,  però  curiosament  aquesta  llengua  m'ha  obert  moltes  portes  en  el  món  professional  i  m'ha donat  moltes  satisfaccions.  Gràcies  a  ella,  he  pogut  treballar  per  a  mitjans  de  comunicació  tan  poc  necessaris  com  TV3  i  Canal 9,  acostar  al  públic  catalanoparlant  pel·lícules  tan  minoritàries  com  "Star Wars'",  "Ocean's  Thirteen"  o  "Mamma  Mia!"  i  traduir  actors  tan  poc  universals  com  George  Clooney,  Meryl  Streep  o  Tom  Hanks.

És  clar  que  a  vostè,  sentir  aquests  pobres  desgraciats  parlant  en  la  nostra  llengua  li deu  resultar  el  súmmum  de  la  ridiculesa.  A  més  a  més,  el  valencià  m'ha  obert  les  portes  ni  més  ni  menys  que  de  la  cambra  alta  de  les  Corts Espanyoles,  el  Senat!  On  s'ha  vist!

És  clar  que  allí  només  hi  anava  a  traduir  els  pobres  polítics  aldeans  que  venien  de  la  regió  perifèrica  valenciana  i  que  s'entestaven  a  parlar  en  valencià  en  la  capital  del  regne,  més  que  res  per  fer  la  punyeta,  perquè  el  valencià  és  una  llengua  que  va  nàixer  per  a  això,  per  a molestar.  Potser  per  això  el  seu  ús  no  es  va  arribar  a  implantar  mai  en  la  cambra  on  realment  es  debat  la política  espanyola,  al  Congrés  dels  Diputats.  Hauria  estat  una  gosadia  massa  gran. Però  el  més  increïble  de  tot  és  que  no  només  he  estat  capaç  de  guanyar-me  la  vida  amb  el  valencià  o  el català  i  de  treballar  fora  de  la  meua  aldea,  fins  a  arribar  ni  més  ni  menys  que  a  Madrid,  sinó  que  també  he  estat  capaç  d'aconseguir  una  faena  en  què  l'instrument  principal  és  el  castellà.  Encara  més,  he  aconseguit  transcendir  les  fronteres  valencianes  i  espanyoles  fins  a  arribar  al  cor  de  la  multiculturalitat,  les  Nacions  Unides,  l'organisme  internacional  on  hi  ha  representades  totes  les  nacions  del  món,  la  seu  del  qual  es  troba  a  la  ciutat  de  Nova  York,  la  capital  del  món,  que  diuen. I  no  per  això  em  considere  una  persona  extraordinària.  Nova  York  és  una  xicoteta  aldea  on  hi  ha  molts  aldeans  que  parlen  l'entranyable  valencià  o  català  com  a  llengua  materna  i  que,  malgrat  aquest  handicap, han  aconseguit  eixir  de  les  seues  aldees  i  convertir-se  en  ciutadans  del  món.  I  qui  diu  Nova  York,  diu  París,  Berlín,  Londres  o  Moscou.

Devem  ser  un  fenomen  digne  d'estudi,  però  encara  no  se'ns  ha  apropat  cap  científic  per  analitzar  si  els nostres  cervells  tenen  una  mida  més  gran  de  l'habitual  per  a  encabir-hi  més  d'un  idioma,  i  en  especial  un  de  tan  insignificant  i  inútil  com  el  valencià,  perquè,  com  vostè  diu,  "el  saber  sí  ocupa  lugar".

Deu  ser  que nosaltres  esborrem  dels  nostres  cervells  aquelles  actituds  tan  poc  útils  i  que  ocupen  tant  d'espai  com  són  la  prepotència,  la  ignorància  i  el  menyspreu,  per  deixar  espai  suficient  per  a  incorporar-ne  de  més positives i enriquidores,  com  ara l'amor  pel  que  ens  defineix  com  a  poble  i  com  a  cultura,  i  el  respecte  pels  altres  pobles  del  món,  independentment  de  si  la  llengua  que  parlen  és  majoritària  o  minoritària.



Neus González

 

Lectures 3369 lectures   comentari 2 comentaris   Enviar article Envia
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris

4 de setembre 14.45h

#1 A mí si que m'ha interessat. I molt.
grâcies.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

1 d'agost 13.33h

¿Por qué supone esta chica que la historia de su vida interesa a nadie?
¿Por qué se considera un ejemplo frente al resto?
¿Por qué cree que un caso concreto como el suyo es suficiente para establecer la norma?


Valora aquest comentari:   votar positiu 5   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de acicastello es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

l'Oratge

Publicitat

Butlletí

Subscriu-te

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

ÀLBUM FOTOS

La València màgica i miraculosa

ÀLBUM DE FOTOS

Diada 9 d'Octubre

Vídeos

ÀLBUM DE FOTOS

l'Albufera

ÀLBUM DE FOTOS

Centenari del Trenet

ÀLBUM DE FOTOS

COM El Castellet

GCiE-Compromís

Espai

ÀLBUM DE FOTOS

Homenatge als Maulets

Entrevista

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Adolf Murillo Professor de Música en Educació Secundària

‘Dedicar-se a la docència no és haver fracasat com a músic’

Més articles

#castelloparla

Twiter